A risc que s’enfadi, com fa pocs dies, per dur-li la contrària, començo aquest apunt amb la frase final del darrer article d’un dels opinadors de capçalera del procés: “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” Brutal. Tot va malament. Tot i el pacte del 14 de gener per a unes eleccions plebiscitàries i un full de ruta acordat, tot, absolutament tot és un desastre. Homes d’una capacitat analítica tan estratosfèrica com en Toni Aira s’arrosseguen, pesarosos, pels mitjans, per explicar que tot va fatal. Segons sembla, per primera vegada, els partits catalans (de la mà de les grans entitats sobiranistes de la societat civil) tenen models diferents de societat i els defensen, però a partir d’un acord mínim de base sobre la naturalesa de les properes eleccions i les passes comunes que caldrà fer en divuit mesos per construir un nou Estat mitjançant un procés constituent de base popular. “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” No, tot va fatal.
“Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” Som a punt de votar, d’aquí poc més de cent dies, el primer Parlament democràtic de la nostra història (des de l’estamental de la tardor de 1640) amb una majoria i un mandat partidari de la independència nacional. “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” La constitució d’aquest Parlament serà possible perquè mai hi havia hagut una majoria social tan àmplia com ara a favor de l’Estat propi. “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” En aquests dies que vénen ens juguem, bàsicament, si es reflectirà només en una majoria absoluta d’escons (suma de la llista del president, l’aglutinada a l’entorn d’Esquerra i la del Capgirem de la CUP) o es veurà reforçada també per una majoria absoluta de vot popular. Aquesta és la batalla que fa només cinc anys no podíem ni somiar. “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” És cert, la mirada d’un nombre massa elevat d’analistes oficials potser no contribueix a l’optimisme.
