Fa dos mesos, tot i que la carrosseria lluïa nova, el tren va començar a fallar greument per falta de bon manteniment: la inèrcia dels temps de bona marxa va aconseguir superar l’obstacle més difícil, aquell llarguíssim túnel, gràcies a l’astúcia del conductor i la tenacitat dels passatgers, però, finalment, s’ha aturat. Uns diuen que és culpa del maquinista, confiat de la robustesa del vehicle; altres, del revisor, que hauria d’haver vist molt abans que alguna cosa no rutllava. Uns i altres ho saben: si es mesuren bé les forces encara és possible arribar a l’estació de destí on time. Els qui anem al tren tenim dues possibilitats: abraonar-nos sobre el conductor i el revisor, o tots dos alternativament (cadascú, segons les seves preferències), per recriminar-los perquè el tren, amb tot el que hem pagat de bitllet, no funciona com caldria; podem amenaçar-los amb un acomiadament automàtic i infamant. O ajudar-los a portar la màquina i tots els vagons de la millor manera possible, sigui com sigui (no com ens agradaria o com pensem que seria ideal) fins al destí final que, suposadament, desitgem tots.
Ajudar-los és la nostra responsabilitat
|
- Publicitat -
M’agradaria que tot plegat hagués anat molt diferent. Molt. Des del trencament del 13 d’octubre, podem dedicar-nos a matxucar a les xarxes socials i als mitjans, amb totes les nostres forces, als qui van al capdavant del comboi. És molt comprensible interpretar cada gest i cada situació que protagonitzen en sentit negatiu. Pessimista. Podem. Recriminar-los cada dia que passa, fins i tot cada hora, el seu desacord. Sí, podem fer-ho. Però també podem intentar treballar al servei dels grisos. Mirar d’obligar-los a una entesa amb cessions mútues. Perquè encara som a temps de premiar la il·lusió de tanta gent. Podem obrir finestres i fer que circuli l’aire als entorns resclosits. Podem valorar cada gest com una passa, per petita que sigui, en la bona direcció. Parlar de la importància de l’acord que arribarà o continuar segregant bilis a tones sense moure’ns de lloc. I l’obligació de tothom, a casa, a la feina i més encara dels qui tenim qualsevol finestra als mitjans, és la d’ajudar, mentre sigui possible, mentre el tren tingui alguna possibilitat d’arribar a l’estació, encara que sigui bufant. I temps tindrem per passar comptes.
P.S. Després d’escriure aquestes línies llegeixo la crònica de la intervenció d’ahir de la Carme Forcadell: no puc estar-hi més d’acord en el seu clam contra el pessimisme!
Publicitat
