Amb comptadíssimes excepcions (per raons de formació acadèmica, de vegades, Joaquim Coll) és pràcticament impossible mantenir un diàleg civilitzat amb els dependentistes en relació a la història de Catalunya. Josep Fontana ho exposava fa pocs dies en un article de lectura imprescincible, que em dóna peu a estirar d’un fil que fa temps que volia resseguir amb un apunt com aquest. L’anàlisi del passat, l’avaluació, la discussió i el debat en base als documents històrics disponibles, es veu substituïda sistemàticament en articulistes com ara Gregorio Morán, Francesc de Carreras o Francesc Granell (la llista d’articulistes d’El País d’aquest perfil seria pràcticament inacabable), per una veritable allau d’insults ad hominem en els quals hi ha una paraula que sempre apareix en les seves dues versions: manipulació i manipuladors.
En història, naturalment, la veritat és un artefacte difícil de reconstruir. De múltiples cares. Hi ha el perill, al qual ningú és immune, d’insistir en una part del seu rostre, la que s’adiu millor a les nostres conviccions, deixant de banda les altres que enlletgeixen el propi argumentari. Normalment, capturem només fragments de veritat. Però el que més em frapa, després d’aquests mesos del Tricentenari, és l’alegria amb la qual els més prestigiosos opinadors del dependentisme titllen de manipulació qualsevol heterodòxia amb la seva visió del passat i de manipuladors als qui en discrepem. És una qüestió prèvia a l’anàlisi dels fets en debat (sobre els quals, normalment, pateixen d’una ignorància supina): d’on els prové aquest afany per titllar l’altre, sistemàticament, de manipulador? I, francament, per més que hi dono voltes, l’única explicació que hi trobo és que els subconscient els traeix.
