Aprofito que avui és Primer de Maig per defensar (encara que només sigui una mica) els sindicats UGT i CCOO de Catalunya. Cal fer-ho, almenys, en reconeixement a la seva reconeguda lleialtat al país. Maurici Lucena va obrir la veda contra ells fa unes setmanes. Cou molt al nacionalisme espanyolista d'esquerres que les dues principals centrals sindicals del país s'hagin alineat de manera inequívoca amb el Dret a Decidir, és a dir, amb la sobirania de Catalunya. En definitiva, amb tres quartes parts de nosaltres, de la majoria. De totes les maneres de criticar la seva opció la més inverosímil de totes és la que va triar fa uns dies al diari El País l'escriptor Javier Pérez Andújar. Distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona, és autor de Paseos con mi madre i amenaça amb atacar el procés amb un Catalanes todos de publicació propera. Ras i curt, des d'un posat d'anarquisme sentimental, Pérez Andújar llança tota la seva cavalleria argumental contra els sindicats (ignorant els altres centenars d'entitats que formen part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir) per compartir taula amb el dimoni, és a dir, amb l'Òmnium Cultural.
I no és només que presenti l'entitat, sense matís, com un simple invent de la burgesia, obviant absolutament i radical el seu paper en la resistència cultural al franquisme, gràcies al compromís de milers de persones de tota condició social i econòmica. És que ignora voluntàriament que a l'altra banda de la taula, contra el Dret a Decidir, s'alineen en aquest moment, clarament, no només les principals forces de l'establishment, de “La Caixa” a Planeta passant pel Fomento del Trabajo Nacional (la patronal més arnada), sinó també tota l'extrema dreta (amb una presència pública creixent a Catalunya, com demostra la “nova” Societat Civil Catalana), és a dir, la que va donar suport a la Dictadura quan la gent d'Òmnium s'arriscava. Sí, es fa dur admetre que la trinxera dels contraris a la sobirania de Catalunya és una autèntica galeria dels horrors del poder econòmic i de la reminiscència feixista. S'entén molt bé la incomoditat que això provoca en l'esquerra nacionalista espanyola, però d'aquí a fer el ridícul amb articles com el de Pérez Andújar hi hauria d'haver alguna mena de distància intel·lectual.
