El moment és d'una transcendència absoluta. Arribem al final del camí de tensió extrema després del 9-N, que haurà necessàriament de ser en forma d'acord, encara que (desgraciadament) només sigui per sortir del pas i continuar treballant noves enteses, pas a pas. S'entenen, doncs, els plantejaments més elevats… i també els més personalistes i partidaris. Digueu-me ingenu, però sóc del parer ens cal, per no fer-nos més mal, pensar bé. Sabeu que des de (gairebé) el principi he considerat que tres llistes potents, del president, socialdemòcrata i anticapitalista, amb un punt compartit sobre la independència, és la fórmula que posarà al proper Parlament més diputats disposats a votar una Declaració d'Independència. Seria, a més, una fórmula no ideal però prou clara: la comunitat internacional sap sumar i una etiqueta conjunta i un programa comú sobre l'objectiu de la plena sobirania generarà automàticament un mandat democràtic indiscutible (pels qui no vulguin discutir-ho tot!). Un mandat fort si les tres llistes (està garantit) sumen majoria absoluta i extra-fort, imbatible (encara que ara mateix sembla molt difícil), si superen la meitat dels vots emesos.
La clau són els 50 escons
|
- Publicitat -
De la proposta d'Artur Mas de llista unitària, però, reconec un avantatge indiscutible (aquest sí, no el de la claredat del resultat, que és pot assolir igualment amb altres fórmules): assegura la continuïtat del lideratge del president. Intenteu allunyar-vos del “hooliganisme” imperant (m'hi esforço). No és per un interès personal: al cap i a la fi, el Gran Timoner es dóna a ell mateix divuit mesos per plegar definitivament. Mantenir el lideratge de Mas en aquesta fase resolutiva del procés passa necessàriament per evitar que el president llepi novament, com en 2012, amb un nou resultat que suposi una reculada d'altres deu o dotze escons respecte als cinquanta diputats actuals al Parlament de Catalunya. No us enganyeu, doncs, Mas només donarà el seu braç a tòrcer amb una convocatòria electoral si veu assegurat aquest mig centenar d'escons (o més), a base d'aportacions estrella de la societat civil. Hem sentit durant molts mesos Oriol Junqueras, mentre les enquestes apuntaven el creixement primer i el “sorpasso” després d'Esquerra, afirmar que ara, l'important, no era guanyar unes eleccions, sinó fer la independència. És, doncs, el moment de la coherència i la generositat màxima: l'adversari electoral potser no s'ho mereix, però el país sí.
Publicitat
