La confessió de Jordi Pujol ha obert un veritable temps dels fariseus en el dependentisme català. Anem a pams. Alguns s’han posat immediatament a demanar responsabilitats com si la seva motxilla no fos més pesant que la que cal per pujar l’Everest. És senzillament impressionant. La primera, l’Alicia Sánchez Camacho, representant a Catalunya d’un partit que ens vol units al preu que sigui a l’Espanya, país on els seus acumulen milers de casos de corrupció, molts d’ells judicialitzats. La mateixa que s’ha apressat a eixigir una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya; la mateixa que es va negar a comparèixer davant la cambra catalana quan va ser requirida a explicar el seu muntatge per extreure informació a l’exdona de Jordi Pujol junior. I que dir de Ciutadans, amb un Jordi Canyas imputat per frau fiscal dictant cátedra i un Javier Nart que continua al seu escó europeu després d'adduir que no va regularitzar l’herència Suïssa del seu pare per motius polítcs. Ep, i tan ample, com un campió al qual ningú a hores d'ara està demanant la dimissió.
Ha estat apassionant també contemplar astorat les critiques d’una part considerable de l’entorn mediàtic tradicional del socialisme català vinculant l’afer Pujol amb les expectatives polítiques dels catalans. Els mateixos als quals hem escoltat (de vegades, amb raó), l’excessiva identificació entre la causa personal de l’expresident i el conjunt del país, ara s’han abraonat a fer exactament el mateix. Ja no diguem la caverna. En fi que, tots plegats, tenen la seva propia penitència: perquè aquest cas, per a la immensa majoria de nosaltres (més enllà del que per a una bona part del país suposa la caiguda d'un referent vital amic o enemic), és exemplar de la necessitat inajornable, de la enorme oportunitat que se’ns presenta de començar de nou; ells, en canvi, saben que mai tindran l’oportunitat de fer-ho, enfangats fins al coll en una Espanya que no té cap mena de redreç, dominada per una oligarquia atrinxerada als dos grans partits i acomboiada pels mitjans al seu servei que la porten al desastre.
P.S. Per cert, avui falten 100 dies per a la Consulta, el moment clau de la història del nostre país en els darrers 300 anys: que no ens distreguin!
