Hugo Alvira


Dimecres, 18.4.2018. 23:10 h

Perdonin

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 9 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Qui ha denunciat que el xantatge emocional està a flor de pell? La presó i la privació de llibertat tot ho tapen?  Hem evidenciat si això eximeix als que han defugit llurs responsabilitats no complint els compromisos adquirits? A on queden la responsabilitat i l’honestedat? Tot ho justifica tot? Algunes preguntes suren pel magma del corpus mental de la nostra societat.  I de forma irresponsable intentem mirar cap a una altra banda instal·lats en el perpetu “qui dia passa, any empeny”. S’han redimit aquells que contra tot sentit un dia de tardor ens van imposar el seu criteri, una mena de contrasentit que no va servir per trencar cap sostre de vidre, per construir una nova realitat? Ens mereixem a aquells que paguen preus alts per no res, per negar-nos el poder ser? No hauríem d’acceptar que ningú ens faci sentir malament per plantejar-nos, encara que sigui per una mil·lèsima de segon, aquestes i altres preguntes: una societat plenament madura hauria de poder-se preguntar tot això sense haver de sentir la remor de la misèria, la traïdoria i el xantatge emocional.  

Potser fora bo cansar-nos dels consensos grisos per trobar el moment on restituir la paraula renovant els verbs. Potser seria necessari superar als personatges grandiloqüents, autoreferencials fins a caure en l’absurd, vinguts a desvetllar-nos un diumenge al capvespre després d’un cap de setmana de joia i glòria. Perdonin que de nou trenqui alguns consensos, i assumeixi novament la posició del que no entén res per molt que ho intenta.

Vista l’emissió res del que es va dir, del que es va proposar va ser rellevant. Més del cant de tota harmonia i ordre buit de contingut. Perdonin (de nou, i van tres), no entenc com el personatge persisteix en l’errada quan ja s’ha fes palès l’absurditat absoluta. Per la seva pròpia decència (i la del comú) algú l’hauria de dir que deixi de marejar els mots, que desterri les jugades mestres i la burda improvisació feta passada per genialitat. Comenci a definir el camí de la restitució del que vostè va dir i no va fer, o simplement, deixi el camí lliure per a que altres persones assumeixin les responsabilitats. O assumim col·lectivament la desfeta i constituïm acceptem el xantatge emocional i efectiu.

De nou demano perdó (per quarta vegada) per sentir l’obscenitat al revelar-se tot tan innecessari. I augmenta encara més aquest sentiment al pensar que en part ho ha estat per aquesta incapacitat tan nostra de no trobar  col·lectivament solucions a l’esquema de resolució del problema tal i com era plantejat des de l’altra banda. Sí, potser, i dic només potser, vam ser massa ingènues. Ara que hem vist que l’àrbitre no és imparcial, que el reglament no està redactar per gent honesta, que qui no s’hauria d’inhibir ho està fent, cal assumir que les coordenades de resolució d’aquest conflicte no seran ni molt menys agradables, i sí, potser caldrà trencar algun esquema per fer saltar la banca, per no assumir els consensos del que anomenen seny quan el que volen dir és rendició.

Les persones necessitem símbols, no que les persones esdevinguin símbols, i menys idealitzar a res ni ningú. Hem d’aprendre a fer créixer mons impossibles en el desànim de la imperfecció contínua, aquella que és el nostre estadi permanent, la imperfecció que ens identifica des del bressol a la darrer repòs. I en aquest punt ens hauríem de preguntar si realment necessitem un govern o un esquema de resolució d’aquest conflicte. I no, les dues coses vist el vist sembla no ser compatible.

Em llegeixo fins a aquest punt i em sento enormement injust. Lluny, molt lluny i fora, em veig fora del relat imperant, de les línies argumentals a on tot troba la seva idoneïtat. Perdonin, per cinquè cop, però crec que no necessitem ni un bri d’autocomplaença ni més jocs de mans ni girs argumentals. No s’ho prenguin com una qüestió personal, no ho és. Totes aquelles persones que estan patint privació de la seva llibertat, que es veuen allunyades de la gent estimada, que s’han vist empeses a terres llunyanes han de rebre el respecte i el reconeixement perpetu, car és molt el sacrifici fet. Massa fins i tot vist el resultat obtingut. Tot i això, aquesta injustícia manifesta no pot esdevenir l’escenari que ens permeti transitar el camí que ens porta a la renúncia. Ho sento, però tot i tot, no, no hauria de ser així, com tampoc hauríem d’assumir com a pròpies les seves renúncies, per injust que sembli. Perdonin, però alguns encara no hem renunciat a construir una República aquí i ara. 


lectures 758 lectures comentaris Un comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#1
19 d'abril de 2018, 16.40 h

fes-te perdonar


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.