Pere Ribera i Pinós


Dilluns, 21.5.2018. 20:55 h

QUAN FEM DE LA IGNORÀNCIA UN ARGUMENT

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 1 vot )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Des de fa temps, potser massa temps s’ha instal·lat una manera de fer política, sobretot d’argumentar que no té gens a veure amb el fet en si, ja que l’exposició de motius, arguments i contraarguments ha quedat substituïda per l’exabrupte i l’exhibició pública de mala educació i capacitat d’ensarronar l’auditori. Forma part de la postveritat o la cultura del reality show, que ben poca cosa té a veure amb la reflexió i l’exposició ordenada que hom esperaria. Aquesta manera de fer ha arribat al punt àlgid a l’hora de tractar el MHP Quim Torra.
Fins que el passat 10 de maig no va ser nomenat candidat a la presidència de la Generalitat, aquest advocat de formació, havia treballat com a tal i com a periodista, escriptor i editor; també havia exercit d’activista polític i cultural. No feia nosa, ja que els seus articles podien passar desapercebuts i la seva feina d’escriptor i editor, en un país on tothom compra, que no vol dir que el llegeixi (!),  un llibre per Sant Jordi, passava tan desapercebuda com sol ser en la majoria de casos de gent que s’hi dedica en aquest país nostre. Des l’editorial A Contra Vent recupera bona part del periodisme literari català, cosa que també fa el mateix Torra escriptor amb obres com Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar, o bé Viatge involuntari a la Catalunya impossible. Tot plegat, conjuntament, constitueix una contribució impagable el terreny mai prou cultivat de la recuperació de la memòria cultural.
Però no, això no té cap mèrit. S’ha obert la veda contra el que pot arribar a ser president de la Generalitat. Mentre “només” era un advocat, editor, escriptor, articulista i activista, no hi havia problemes, la seva personalitat era absolutament negligible. Però el dia 24 de març, en la que havia de ser la segona sessió del debat d’investidura de Jordi Turull, Quim Torra va aparèixer com un polític clar, hereu d’aquell  home d’idees i lletres que havia estat fins aleshores i, deixava clar que els de la banda del 155 "Ens volen muts, silenciats, ens volen atemorits, espantats. Fins i tot –fins i tot–, ens volen a la presó i a l’exili", "Les clavegueres baixen tan plenes que han esbotzat l’edifici de l’Estat espanyol, que s’ensorra i cau a trossos, deixant surar tanta indecència acumulada",   "Més denou-centes persones a Catalunya, nou-centes, estan essentinvestigades o han estat denunciades pel monstruós crim devoler votar i decidir el seu futur",  "És hora que encara hàgim d’escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya, que no sigui el de la por, la porra, la legalitat o l’expulsió al cosmos o a illes desertes", tot plegat exposat amb massa claredat per a les filigranes retòriques i conceptuals d’aquella cambra. Com tampoc, segurament, no els va fer gens de gràcia que els etzibés que "L’operació a por ellos és un monstre amb desenes de caps i tentacles que es mouen per la superfície, pocs, i per sota terra, la majoria". Massa sinceritat, i més provinent d’una persona que no formava part de la casta política, per poder ser digerida en un sol dia i en un sol discurs. Qui era aquell que els engaltava aquells retrets impecables? No era d’ells, era un nouvingut que, si bé havia tingut algun carnet polític, fins aleshores no havia gosat passar de l’activisme.
La cosa va petar per tot arreu quan el dia 10 de maig es presenta la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. Comencen tractant-lo de no ningú, d’un titella de Puigdemont, només cal tirar d’hemeroteca amb la Brunete mediàtica ampliada i actualitzada amb El Periódico i El País més acarnissats i abrandats que mai. Després, vejats miracle!, que diria Anselm Turmeda, resulta ser que l’Arrimadas, l’Albiol i l’Iceta, n’havien llegit algunes piulades o tuits i s’esgargamellaven cridant contra el seu contingut xenòfob, racista i no sé quantes coses més. Resulta ser que els tuits en qüestió deien parlaven de l’espoli que ens fa Espanya o l’estat espanyol, digueu-li com vulgueu, o bé de l’espanyolisme i la diversitat de les seves pràctiques anticatalanes, inclosa una al·lusió a l’Albert Rivera, en què afirma que sentir-lo parlar a ell de moralitat és com sentir parlar els espanyols (llegeixis l’espanyolisme o l’unionisme, si es vol) de democràcia. El gran inconvenient rau en el fet que no usa els termes estat espanyol i espanyolisme, sinó que escriu Espanya i els espanyols. Però, com era d’esperar, l’oposició no va atendre a les explicacions, de vegades em pregunto si les va arribar a voler entendre, i, a més uns Comuns dels que poden, amb un tàndem Xavier Domènech i Elisenda Alamany que cada vegada recorda més el patètic tàndem Coscubiela-(Franco) Rabell, van afegir-se entusiasmats al pim-pam pum de la banda del 155. Per cert, a l’Elisenda Alamany no li va sortir gaire bé, ja que va aparèixer una piulada seva del 2018 en què afirmava que “No van ser 14 mesos de setge a Barcelona. El nostre país no és el que volem des de 1714. I els espanyols continuen follant-nos pel darrere i pel davant. Sense permís”, que, pres en segons quin registre, no deixa de ser una apreciació prou encertada, ja que inclou les diferents tandes de repressió, la falta de llibertat i la constant de l’espoli.
Per acabar-ho de reblar, va resultar que, a més a més de llegir piulades, també havien llegit articles, tant els de la banda del 155, com els Comuns que poden i les Brunetes mediàtiques i opinadores de tertúlies, ara bé, el que ja no queda tan clar és si l’esforç de llegir els compensa, perquè sembla que s’han perdut i no han entès res. S’agafen a la literalitat descontextualitzada d’unes al·legories i tornen a treure els tambors de guerra. El primer article blasmat és un que es titula La llengua i les bèsties, aparegut a la revista digital El Món, en què a partir del fet que una senyora, representant d’aquell corrent de l’espanyolisme que viu instal·lat en la catalanofòbia cultural, lingüística i existencial, de la qual ha fet una militància ostensible, va fer un espectacle en un vol de Swiss, perquè havien gosat a incloure el català entre les llengües per adreçar-se als passatgers en un vol que anava, ni més ni menys que, a Barcelona (!). L’articulista gasta una certa ironia i un sarcasme prou apropiats per blasmar aquests comportaments. Doncs bé, resulta ser que els nostres polítics i opinadors de tota mena unionistes o equidistants van força limitadets i limitadetes de comprensió lectora, pobrets, i es posen a pontificar sobre el racisme, la xenofòbia i el supremacisme amb una frivolitat i cinisme esfereïdors. El text diu literalment:

Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.
Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen. Una d’elles va protagonitzar l’altre dia un incident que no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat, com un exemple extraordinari de la bestialitat d’aquests éssers. Pobres bèsties, no poden fer-hi més.
Una de les escasses companyies aèries que vénen acceptant amb normalitat el català és Swiss. Si han agafat algun dels seus vols a la vella Confederació, hauran constatat com es ve emprant la nostra llengua a l’hora d’enlairar-se o aterrar l’aparell. Una excepció, ja que, malauradament, amb la resta de companyies venim essent tractats exactament com el que som, la darrera colònia en terres d’Europa.
Doncs bé, fa un parell de setmanes viatjava en un vol de Swiss una d’aquestes bèsties. En arribar al destí, s’anuncià en català les típiques observacions prèvies a l’aterratge. La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles. Cal imaginar-se-la, a la bèstia, després de tant temps!, elles que poden viure en el seu món espanyol sense cap problema, escoltant quatre mots en una llengua que odia. Indignada, va decidir escriure una carta en un diari alemany de Zuric, queixant-se del tracte rebut ja que "es violaven els seus drets" al ser el castellà la "primera" llengua oficial d'Espanya”. I, a tota plana, la queixa de la bèstia va sortir publicada.

Els demagogs professionals de tots els camps hi ha volgut veure, i el que és pitjor, no s’han estat de dir-ho, supremacisme i xenofòbia. Que santa Llúcia els conservi la vista i, si pot ser, que els la millori, encara que això darrer potser fora més una cosa pròpia de santa Rita, la patrona dels impossibles.
L’Iceta, a més es va mostrar especialment ofès per un altre article, també publicat a El Món, que es titulava El PSC i la cabra catalana. En aquest article es lamentava de la dependència més que manifesta i endèmica dels socialistes catalans respecte dels espanyols. Hi afirmava que des de Josep Pallach costava trobar una altre personatge que hagués fet una proposta desacomplexadament i realment catalana per a l’àmbit del socialisme democràtic, i ho il·lustra amb diversos casos com els de la LOAPA o la passivitat per les passades de ribot guerrista. Per fer-ho parla de la recuperació d’una raça de cabra autòctona que, equivocadament, es creia extingida, com ell creu extingit el socialisme català des dels anys setanta amb la mort de Josep Pallach. Això que, evidentment, pot ser contrastat i debatut, però no es pot prendre com un text que desqualifiqui políticament qui l’ha fet, sinó que senzillament pot ser un punt de partida per un debat més interessant sobre la pràctica del PSC, aquella organització que molts preferim identificar amb les sigles psc-PsoE, pel que tenen d’aclaridores les aplicacions tipogràfiques.
No en tenien prou, però, perquè a internet hi ha tuitades especialment cruels dedicades a l’entorn del MHP Quim Torra. Que en el terreny polític aquestes bèsties no respectaven res, ja era prou clar. Però semblen addictes a l’escombraria, la brutícia i la deixalla. L’actitud dels diputats de la banda del 155 i dels seus dirigents amb els presoners polítics, exiliats i les seves famílies és absolutament inhumana, no mostren ni el més mínim signe d’empatia exigible no ja a un representant públic, sinó a una persona que vulgui com a tal. Però aquesta colla han sobrepassat totes les barreres bàsiques de la dignitat i la humanitat. Un que es diu periodista, que escriu a l’ABC, un tal Hermann Tertsch, ha difós les imatges de la família de Quim Torra, i ha usat la discapacitat d’una de les seves filles per fer-ne escarni i, de passada atacar el president. I no ha estat ell sol, sinó que hi ha hagut una rècula de gent que s’hi ha afegit. On són les denúncies de la banda del 155 i dels Comuns que poden amb totes les rècules d’opinadors? No les he sentit(!) i, el que es pitjor, no crec que arribi a sentir-les.
A partir de la seva més perversa deshumanització i embrutiment, hi ha un sector de l’unionisme i espanyolisme que s’ho permet tot, i arriba fins a deshumanitzar-nos als altres, als independentistes, amb la qual cosa donen per bo un tot s’hi val per tal d’aturar-nos. Es diu amb diferents expressions i accents, des de les aberracions del Tertsch aquest fins al preu que s’ha d’assumir i pagar de l’Alfredo Pérez Rubalcaba. Aquestes iniciatives, amanides amb l’escandalosa llibertat de moviments i d’acció de l’extrema dreta, ja sigui organitzada, ja sigui en forma d’escamots o d’experiments conceptuals i orgànics com VOX, Societat Civil Catalana o Tabàrnies, porten a un clima de por, criminalització i d’amenaça constant de la població i, molt especialment, de la gent que es mou en el camp independentista o contrari a l’establishment. No s’estan de res, processen alcaldes, professors, músics, activistes i tothom que se’ls oposi. La seva única i clara obsessió és desmobilitzar, a base d’una orgia de repressió i difamació. En aquest context, sembla ser que, a partir d’una certa lògica i acció unionista, amb col·laboracions i complicitats puntuals o no tant dels equidistants, es vol estroncar una mobilització que ja fa massa, segons ells, que dura i que, malgrat ells creix. Per això cal empastifar tothom, i molt especialment aquella persona que ostenta la representació més gran d’aquesta Catalunya que no cedeix. No poden fer-ho gaire amb els presos o els exiliats, ni d’una manera generalitzada, perquè encara que alguna gent parli obertament de fugados o golpistas, no poden trobar gaire consens en aquests termes i el que suposen d’extrema bestialitat dialèctica. El substitut ideal de Puigdemont, Forcadell o Junqueras i altres presos i exiliats és l’actual cap visible i accessible de la Generalitat, el MHP Quim Torra i, contra ell, han decidit que tot s’hi val, que l’han de fer caure com sigui. Menteixen i ho saben, però en això com en tantes altres coses, no hi fa res, es tracta d’emmerdar.
Pere Ribera i Pinós
19 de maig, 2018
 


lectures 689 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat


logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.