Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de abril del 2024
Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de abril del 2024

Una llengua amenaçada

|

- Publicitat -

Avui tornaré a comentar en aquest blog un altre article publicat en The Economist, amb una temàtica totalment diferent.
L’article fa referència a l’amenaça que pateix el kannada (el canarès), la llengua parlada a l’estat de Karnataka, del sud-oest de l’Índia. Podreu trobar l’original de l’article clicant aquí.
El cas és que enmig d’una altra polèmica en el nostre país al voltant de la llengua, en aquest cas referida a la possibilitat que els escriptors en llengua espanyola optin al premi nacional de cultura, he trobat molt interessant la lectura d’un article que parla de la situació d’una part del planeta molt allunyada de casa nostra, però amb una casuística cultural que ens resulta relativament propera.
L’estat de Karnataka ocupa, si fa no fa, el territori de l’antic sultanat de Mahishàsura (conegut per Mysore) abans que quedés sota domini britànic.  Té una població d’aproximadament 56 milions d’habitants, i és un dels estats més industrialitzats de l’Índia, rica en l’extracció minera, producció tèxtil (seda) però també conegut pel gran desenvolupament que han tingut les empreses de tecnologies en el tractament de la informació, i per ser un dels focus més importants de la pròspera indústria audiovisual: cinema, televisió, música, etc, …
La seva capital és Bangalore, la tercera ciutat més poblada de la Índia, amb més de 4,5 milions d’habitants (cens 2004), molt lluny de Mysore, amb 850.000, que fou antigament la capital del regne, i avui és un focus de turisme i visita de les restes imperials de l’antic regnat.
L’idioma oficial  és el kannada o canarès. Hi ha premsa, radio i canals de televisió en aquesta llengua, disposa d’una important producció literària, amb escriptors molt reconeguts. Disposa d’una comunitat de 50 milions de kannada-parlants (entre les 30 primeres llengües del món).
Però malgrat tenir l’única oficialitat (sense ingerències del govern de l’estat) i ser parlada per més de 50 milions, la llengua està malalta i amenaçada de desaparició.
On és el problema?
Com sempre, el problema és demogràfic i polític.
Els canvis produïts a Bangalore com a centre econòmic internacional han fet desenvolupar el creixement de l’anglès i l’hindú com llengües principals, i els immigrants que arriben es neguen a aprendre el kannada. Les escoles públiques ensenyen en kannada, però una part molt important porta els fills a escoles on els nens aprenen l’hindú i l’anglès. És una ciutat amb un gran component multicultural, on a més de l’hindú i l’anglès, hom pot escoltar també el tamil, el malai, l’urdú, el marathi, el telugu, el tzeltal o gujarati.
En contrast amb el que passa als estats veïns de Tamil o Kerala amb els seus idiomes (el tamil i el malai), els governants no han estat prou contundents amb la defensa de la preeminència del kannada, fins al punt de substituir la grafia original (en kannada) de Bengalüru per la de Bangalore per millorar la projecció internacional (com el que s’ha fet amb Maó-Mahon, o com la pretensió de substituir el nom de Catalunya pel de Barcelona). I el problema de rentar-se les mans en qüestions lingüístiques és l’aparició de guettos i problemes de convivència, amb una capital cada cop més allunyada de la població de l’estat.
Comparem el que passa a Karnataka amb el que passa a Catalunya. Es diu que existeix una comunitat de 10 milions de catalano parlants arreu dels països catalans, però només en un petit territori (Andorra) existeix l’oficialitat única. A la resta de territoris el català viu en règim de cooficialitat. I en aquest petit territori la llengua encara està més amenaçada que al propi Principat.
A la Catalunya Nord i l’Alguer, la presència del català és testimonial.
Al País València, a les Illes i a la Franja de Ponent, lluny de pretendre la seva protecció o promoció, el català és sistemàticament atacat pels governs respectius.
A Catalunya tenim uns governants que públicament ens venen que fan una feina encomiable però que a efectes pràctics el que fan és rentar-se’n les mans, com els de Karnataka, en aquest cas sota l’excusa del compliment de les disposicions legals i les sentències judicials. 
I en rentar-se les mans, afavoreixen la fagocitació del peix petit per part del peix gran. Se’ns ven la bajanada de la riquesa cultural de tenir dues llengües pròpies, sense adonar-nos de la pobresa que patim amb la dificultat de llegir els textos catalans de fa 50 anys o més, on s’utilitzava un vocabulari ple d’expressions i paraules originàries del català que avui en dia han quedat en desús, perquè des dels mitjans oficials i des de la indústria cultural i audiovisual s’ha fomentat la utilització de paraules mes castellanitzades. Alhora d’un sentiment de curiositat, cada cop que recorro al diccionari sento un sentiment paral·lel de vergonya i tristesa en adonar-me que la deixadesa col·lectiva ha donat lloc a la pèrdua de bagatge cultural.
La llengua catalana no està amenaçada per la imposició del castellà. Mikel Laboa deia : “una llengua no mor perquè no l’aprenguin els qui no la saben, sinó perquè els qui la saben no la volen parlar”. I jo hi afegiria: “… i perquè els que governen no la volen conservar”.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut