La Franja de Ponent: crònica d’un genocidi lingüístic i cultural

“Oh, terra beneita, poblada de lleialtat”

Més de 30 anys després de la mort del dictador i de 24 dels acords per a la normalització del català a què es comprometeren els representants de la Diputación General de Aragón en la Declaració de Mequinensa, la realitat és que a l’Aragó el català segueix sense estar-hi reconegut oficialment. De fet, a l’estatut aragonès ni tan sols s’hi reconeix el nom de la llengua que es parla a la Franja. Paradoxalment sols s’hi reconeix el castellà i s’hi negligeixen les dues llengües que històricament s’hi han parlat: l’aragonès i el català (“las diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural e histórico”).

Ara estem assistint –perplexos– a la tramitació del projecte de Llei de Llengües de l’Aragó. Sembla ser que el gran èxit serà que se’n denominarà català però, en cap cas, serà llengua cooficial. Alhora que, també sembla ser, es crearà un Consell de Llengües d’Aragó, es tirarà endavant edicions i coedicions de llibres en català, llibres per a les escoles, formació dels ensenyants... Paral·lelament, això sí, la Diputación General de Aragón (DGA) ha afirmat el seu compromís que “Educación trabajará con las editoriales para publicar materiales que eviten que los alumnos de las comarcas del Aragón oriental tengan que utilizar ejemplares de sesgo nacionalista [català]”.

Resumint, que tot continuarà igual o pitjor. Perquè aquesta és una llei llargament esperada que ha de superar la continuïtat franquista de la supremacia lingüística i portar, a la fi, la democràcia lingüística a l’Aragó. I els trets apunten que la llengua catalana seguirà sense ser oficial/cooficial a la Franja. La llengua catalana seguirà, doncs, sense estar present en unes mínimes condicions d’igualtat ni a l’ensenyament (és una assignatura optativa de dues hores setmanals!), ni a les misses (recordem la recent integració de cent onze parròquies de la Franja a la diòcesi de Barbastre després de més de vuit-cents anys de pertànyer a la de Lleida), ni als actes oficials (tret de meritòries i voluntaristes excepcions), ni als jutjats, ni als centres hospitalaris, ni als mitjans de comunicació, etc. Presència de qualsevol llengua en aquests àmbits formals que resulta fonamental per prestigiar –i, doncs, fomentar-ne– el seu ús. Fer el contrari és abocar-la a la folklorització i desaparició perquè, per avergonyiment i sentiment (inculcat) d’inferioritat, es genera un autoodi que fa que el seu ús no es transmeti a les noves generacions. Procés que ja s’està donant.

El no reconeixement dels drets dels ciutadans aragonesos catalanoparlants que implica aquesta no oficialitat de la llengua catalana són fets gravíssims impropis de qualsevol democràcia occidental. Fets que, si no es corregeixen, representen la continuació del genocidi lingüístic i cultural que la DGA, amb el vist-i-plau de l’Estat espanyol, perpetra a la Franja de Ponent. Fa temps que la Plataforma per la Llengua denuncia –i ha reiterat recentment arran de les filtracions sobre la retallada del Tribunal Constitucional en matèria de llengua– que “l’estructura de l’Estat, amb el suport legal de la Constitució, continua consagrant uns privilegis a la comunitat lingüística castellana per damunt de les altres comunitats lingüístiques, en contra dels principis d’igualtat de tots els ciutadans davant de l’Estat”.

Cal que tothom s’impliqui per tal de redreçar aquesta situació i assegurar els drets lingüístics i la igualtat davant de la llei dels ciutadans de la Franja. Que tothom s’impliqui per la normalització –i normativització– del català en aquest territori. I aquest tothom vol dir no només les entitats culturals de la Franja sinó també totes les que treballen per la defensa i promoció de la llengua catalana. I vol dir que l’Església sigui fidel als seus principis i a la seva doctrina, en què s’hi defensa el dret pastoral inalienable que els fidels rebin la predicació i els sagraments en la seva llengua. I també vol dir, i molt especialment, que l’Institut d’Estudis Catalans i la Generalitat de Catalunya ha de donar-hi suport actiu i fer-hi sentir –i que sigui escoltada– la seva veu, com féu al seu temps la Mancomunitat i la Generalitat republicana.

Perquè estem parlant de la igualtat dels ciutadans davant de la Constitució espanyola, perquè estem parlant de garantir els principis democràtics a l’Estat espanyol. Perquè viure amb normalitat en la llengua i cultura pròpia és un dret humà fonamental i inalienable. Perquè tenim una llengua i una cultura mil·lenària que volem que continuï sent el nostre llegat als nostres fills i al món.

Josep Abad i Sentís
Plataforma per la Llengua