“La vertadera Història d’un país seria, ben mirat, la història de les seues pors”: no es tracta d’una invitació a practicar algun exemplar del fabulós oxímoron ciència esotèrica, sinó d’un aforisme de Joan Fuster. I Fuster ─no mitifiquem pas en va─ acostumava a encertar-la. Al Principat, d’ençà de la recuperació de l’autogovern, el catalanisme hegemònic sempre ha niat la por de la ‘fractura social’: la por que l’aplicació d’una política nacionalitzadora més resolta bloquejaria el mecanismes menys simbòlics d’identificació amb el país de la majoria d’immigrants dels 50 i 60 i dels seus descendents. Una por fundada en l’assumpció que els altres catalans i els seus fills s’adscrivien emocionalment a l’indret d’Espanya originari i que va permetre que individus oportunistes, a l’empara d’una reivindicació minoritària i folkloritzant de les arrels, s’arroguessin el paper de representants de la comunitat d’immigrants ─és clar que, segons els casos, l’atribució espúria d’aquesta representativitat va ser filla de l’estratègia partidista i el càlcul electoral més que no pas d’una passivitat timorata. Tant si se sentien ─per dir-ho com les enutjoses enquestes─ més d’aquí que d’allà, més d’allà que d’aquí, tant d’aquí com d’allà… com si mai no hi van pensar ni un sol segon, el cert és que la majoria de neocatalans de llavors no sabien ─ni els calia─ qui era Francisco García Prieto, senyor que, tanmateix, gallejava que, si volia, podia paralitzar, ell tot sol, la llei d’immersió lingüística.
Bienve Moya va rebre, no fa gaire, a Lleida, el Premi Nacional de Cultura Popular i, com pertoca, va concedir alguna entrevista a la premsa local. Vam poder llegir-ne una en què aquest vilanoví, membre dels Altres Andalusos, etziba una veritat ─coent─ rere una altra: “Els costums i les tradicions estan millor a les mans de Pau Riba, que és una persona sàvia i culta, encara que ell vesteixi com li dóna la gana…” que no pas a les mans d’entitats de “tercera o quarta representativitat” tipus “confederació d’agrupacions de cultura tradicional catalana”; “Sí, donen més diners a la FECAC (Federación de Entidades Andaluzas de Cataluña) que a una infinitat de coses” [perquè] “un sector molt ampli de polítics no saben quin poble governen i creuen que els originaris d’Andalusia els votaran més per donar suport al negoci muntat, cosa que és mentida”; [La integració es fa a partir de menges típiques de diferents llocs?] “Això és una bajanada. La millor manera per integrar és que tinguin feina, casa i escola.” Quan algú historiï, com volia Fuster, les pors del país, que no en busqui testimoni en aquest formidable català que és Bienve Moya.
Article publicat, originalment, a Tribuna Catalana
Ivan Mambrillas i Finestra
