Què fa pensar que un cop més la llengua catalana no serà moneda de canvi d’una negociació entre les dues forces polítiques estatals majoritàries per tal que el Tribunal Constitucional anul·li alguns articles clau de l’Estatut de Catalunya?
Aquest estiu hem viscut un procés preocupant que ens hi fa pensar. El govern espanyol incompleix des del 9 d’agost el nou Estatut, la nostra Llei més solemne. I se l’ha saltada no pas en un tema secundari sinó en una de les qüestions cabdals per al nostre país com és el finançament.
De seguir aquest camí el proper torn toca a la llengua, perquè hi ha tres punts que sabem que a les forces estatals –de dins i de fora de Catalunya- la demagògia no els permet acceptar. Tres punts que per a Catalunya haurien de ser irrenunciables ja que garanteixen la seva personalitat:
1r. El deure de coneixement de les dues llengües oficials en igualtat de condicions, sense el qual el català seria sempre una llengua subordinada davant de qualsevol altra llengua consolidada o sobrevinguda.
2n. El principi de disponibilitat lingüística en les relacions comercials, garantia que tota persona podrà relacionar-se i ser atesa en català amb normalitat en qualsevol tipus d’establiment.
3r. El model educatiu català, de conjunció, pedra angular de la unitat, la convivència, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats entre persones de tots els orígens.
Davant d’aquesta amenaça no podem perdre cap oportunitat d’expressar amb claredat les nostres posicions. Sembla que la negociació sobre el finançament s’ha de resoldre abans del 20 de novembre. De la mateixa manera que el país sencer va reclamar els seus drets l’11 de setembre de l’any 1977, ara, trenta anys després, és responsabilitat de tots reclamar un front comú en la defensa de les nostres lleis.
Si bé aquest juliol hem vist com entre el Govern de la Generalitat i CiU s’han establert les bases d’una entesa davant l’incompliment imminent de l’Estatut, cal que aquest esperit d’unitat es mantingui, que vagi a més i que abasti les forces polítiques catalanes, les institucions i tot l’entramat social i cívic del país. En conseqüència, cal instar el Parlament de Catalunya a adoptar una decisió formal conjunta en defensa de la veu dels ciutadans que van dir sí, mitjançant l’Estatut de 2006, a un finançament just i suficient i a la primacia de la personalitat cultural i lingüística que ara veiem en perill.
Yvonne Griley
Plataforma per la Llengua
www.plataforma-llengua.cat
