Els catalans vivim a cavall de dos estats que tenen polítiques de reconeixement lingüístic excepcionals pel que fa a l’oficialitat de les llengües. Llevat d’Espanya i França no hi ha casos comparables en la resta de països democràtics desenvolupats amb uns dèficits tan extraordinaris en el reconeixement legal de les llengües pròpies. I si fem l’anàlisi en termes de vitalitat i coneixement escrit de la llengua, el cas de l’Estat espanyol fins i tot podria constituir una de les poques excepcions a nivell internacional.
Per dir-ho clar i català: no hi cap estat democràtic amb una comunitat lingüística històrica i pròpia amb tants milions de parlants i aitals coneixements escrits de la llengua que no sigui oficial en tot l’Estat. L’únic cas és l’espanyol, on en lloc de seguir el principi normalment aplicat del plurilingüisme a nivell d’estat i el monolingüisme regional, inverteix els papers. Burxem un poc més què passa entre els nostres veïns quan tenen més d’una llengua pròpia parlada per milions de persones (o fins i tot menys, i que per descomptat tenen ple coneixement d’una segona llengua com en el nostre cas). Suïssa: Article 16 de la Constitució: “L’alemany, el francès, l’italià i el romanx són les llengües nacionals de Suïssa”. Bèlgica: Article 2 de la Constitució: “Bèlgica compren tres comunitats: la Comunitat francesa, la Comunitat flamenca i la Comunitat germanòfona.” Canadà: Article 116 de la Constitució: “El francès i l’anglès són les llengües oficials del Canadà; tenen un estatut i drets i privilegis iguals en quant al seu ús en les institucions del parlament i govern del Canadà.” Finlàndia: Article 17 de la Constitució (amb una minoria sueca de poc més de 200.000 parlants): “Les llengües nacionals de Finlàndia són el finès i el suec.” O, si anem més enllà, l’article 8 de la Constitució de Sud-àfrica que comença per “Les llengües oficials de la República són el sepedi, el sesotho, el setswana, el siswati, el tshivenda, el xitsonga, l’afrikaans, l’anglès, el ndebele, el xhosa i el zulu.” I que s’allarga reconeixent la necessitat de protegir-les i garantir els drets respectius també de totes les altres llengües històricament parlades. I vet ací el contrast amb la Constitució espanyola que, posats a fer, només esmenta el nom d’una de les llengües de l’estat: Article 3: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.”, i amb l’afegitó curiós en un segon punt de: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.” Una llengua imposada per a tots i unes altres, que no sabem pas quines són, per si algun estatut li fa ganes de reconèixer.
Bernat Gasull
Plataforma per la Llengua
