El PSC clar i la xocolata espessa

Escric aquest article un cop ja és oficial que cap diputat del PSOE deixarà de votar a favor dels pressupostos. De fet, m'he esperat a penjar-lo per qüestions de pura formalitat, ja que l'hagués pogut publicar aquest matí o el mes passat sense por a equivocar-me.


Era evident, que els diputats del PSOE que pertanyen a la marca del PSC votarien que sí als pressupostos. Ningú amb una mica de senderi polític podia tenir-ne cap dubte. Hi ha certs sectors, grups comunicatius dominats pels socialistes, que han tingut interès en fer creure que hi havia una decisió a prendre, avui dilluns. Hi ha qui ha intentat fer creure als més desinformats que hi havia una incògnita, quelcom important a decidir al carrer Nicaragua, aquest migdia. És la gent que treballa pel mateix partit la que, per tal de retenir els votants de la formació a qui realment els hi importa mínimament la defensa dels interessos de Catalunya, ha intentat fer creure que el PSC tenia una disjuntiva complexa, una decisió determinant a prendre. Però és mentida, companys, es clar que és mentida. Avui no hi havia res a prendre, a la que és, ja, la seu de la Federació catalana del PSOE. Estava tot dat i beneït, fa mesos que n'està. Només calia haver sentit la rotunditat i la franquesa amb què la Ministra Chacón deia que no hi havia cap dubte sobre quin seria el seu vot als pressupostos, per molt que pesi a Castells. La Ministra confessava implícitament que l'executiva del suposat partit a qui representa no pinta absolutament res, ja que ella ja tenia clar el seu vot abans que es prengués una presumpta decisió. I és que la conclusió de tot plegat, pels que encara ho dubtàvem/en, és que les declaracions de Castells són merament condecoratives i el sector catalanista del PSC en el seu conjunt, també. No pinten res. Em dol, però es deu a aquesta actitud de submissió tan nostrada que els fa restar callats i els impedeix prendre la clara determinació de desfer allò que mai no s'havia d'haver fet: la unió del PSC i de la Federació Catalana del PSOE, de forma que l'opa silenciosa feta pels segons és, avui dia, una qüestió indubtable. Aquell PSC que reia les gracietes als que avui dia són Ciutadans, abans que necessités pactar amb ERC per accedir a la Generalitat. Aquest PSC que no es planteja si haurà de decidir entre els interessos de Catalunya o els del PSOE perquè els d'un mateix sempre passen per davant dels del país. En aquest sentit, ja ho va dir el Ministre Corbacho, fa poc: "Mai no votarem contra el PSOE". Quan diu mai, inclou també aquells casos en què s'hagi de decidir entre el PSOE i Catalunya. Castells va tornar a alçar la veu. Inútilment, com sempre.


L'Antoni s'hauria de replantejar la freqüència de les seves sortides de to car al final pensarem que no en té res, de catalanista, i que tot és pura comèdia. En aquest sentit, un es pot permetre donar un toc d'avís una o dues vegades, però a la vint-i-cinquena només queden dues opcions: o són serioses i caus en el més estrepitós ridícul perquè significa que no pintes res, o són teatre i et condemnaran a la més absoluta ignorància en quan el públic se n'adoni. Per tant, Castells, si és sincer, deixi siusplau aquesta nula estratègia catalana consistent en callar, aguantar, empassar. El vell i desastrós pactisme històric que ens ha dut a no marcar mai línies vermelles infranquejables. Si el sector catalanista del PSC és sincer, que prenguin exemple del seu actual líder i que s'apliquin el "Fets, i no paraules". El "Fets i no paraules", tu. Ja toca, el "Fets i no paraules". De moment només hem vist paraules, dosificades premeditadament als mitjans per desviar el debat, per amagar intencions reals i per evitar parlar dels fets. Els fets són els que sincerament manifesten Corbacho i Chacón, tot prescindint de Castells varis: "El PSC mai votarà contra el PSOE". Aquests són els únics fets que s'han donat a terme de moment. Després, articles a El País, avisos, desafeccions: paraules.


Començo a no creure en Castells. Fins ara ho feia, trobava evident que del PSC de Raventós favorable al dret de Catalunya de decidir sobre el seu futur en quedés alguna cosa. No creia que els Zaragozas, Icetes, Joan Ferrans i altres Ciutadans, maquillats per tal de fer possible un pacte amb ERC, tinguessin unànimament les regnes del partit. Però si el sector catalanista existeix de debò, proporcionalment haurien de tenir un pes determinant per no ser obviats sistemàticament. Si es plantessin, per qüestió de nombre i pes, no s'estaria tolerant tot el mal que s'està fent a Catalunya els darrers temps, la qual cosa demostra que si no s'han plantat és simplement perquè no són talment catalanistes. Han esgotat, ja, la seva credibilitat. No ens creiem, ja, que existeixen. Si a aquestes alçades no han reaccionat davant la munió d'atacs sistemàtics que ha rebut Catalunya possibles gràcies al cavall de troia que suposa el seu partit monopolitzat pel cinturón rojo, és que no ho faran mai. No reaccionaran mai, i per tant la comèdia del sector catalanista era una pura fal·làcia. Són molts els que poc a poc van descobrint que els reis són els pares. Aquest sector no existeix perquè en cas de fer-ho haurien reaccionat fa temps, són masses les oportunitats que se'ls hi ha donat per fer-ho.


L'Iceta ens ha sortit amb el delirant argument que si no votaven els pressupostos, tornava el PP. A quatre anys vista, tornava el PP. I ni que fós a un any vista. La miserable campanya de la por per guanyar vots fàcils, el nul argument, l'ús del PP com a substitutiu de raons concretes que ho justifiquin, aquesta concepció tan barata de la política. La consigna ve del carrer Ferraz i per tant és vàlida tant per quan Chacón feia campanya abans de les eleccions, com ara que estan més lluny que mai. És lògic, resulta una simple conseqüència organitzativa d'un PSOE-C que, com deia, ja no té res de catalanista, pel que la consigna política ja no és diferenciada sinó la mateixa, aquí i a Madid. Com vostès recordaran, la Carme, al debat dels candidats de TV-3 previ a les eleccions generals només va saber dir una cosa: 'Sí, senyor Duran/Ridao/Herrera, però si vostès truquen a la porta de Presidència el dia deu de març i s'hi troben el senyor Rajoy no podran fer res'. Encara que ja hagin passat les eleccions, Iceta ens diu el mateix. És el comodí, la justificació suada que val per tot, l'últim que ens queda per dir quan no hi ha justificació creïble, la raó d'existència de l'ésser humà. El món es redueix en evitar que  torni el PP, i s'ha acabat el debat. Tot és justificable mentre sigui per evitar aquest temut retorn. Doncs, miri, entre el retorn del PP i certes coses, podria preferir el primer, es clar. Jo no volia que aquest partit tornés a governar no pas perquè les sigles em suposin una finalitat concreta sinó per l'aplicació que en aquell moment estava duent a terme del seu projecte polític, que anava clarament contra els interessos de Catalunya. Si resulta que l'aplicació que en fa el PSOE és igual de dolenta, a mi m'és indiferent un o altre. Alguns valorem l'actuació dels partits i governs en funció del benestar que ofereixin al nostre país, i no pas segons les sigles concretes que governin a l'Estat ocupant. Tot plegat suscita certes qüestions:

1. És un argument polític sòlid dir que quelcom de dolent és desitjable pel fet que n'hi ha uns que ho fan pitjor (en cas que ho facin)?

2. Pensen justificar totes les barbaritats contra Catalunya dient que si ens queixem donem ales al PP? I a nosaltres què, que donguem ales al PP (en cas que ho fem)? Donar o no donar ales al PP no és una finalitat política en si, sinó que ho són els interessos de Catalunya. La majoria de catalans no centrem la nostra visió política de les coses en funció de si li va de gust o no al PP, sinó en funció de què convé a Catalunya.

3. El PSC, votat a Catalunya, què ha de defensar, els interessos del PSOE o dels ciutadans a qui es deu el seu vot? Pregunta retòrica.

4. Què és més important, tenir armes per forçar un bon sistema de finançament, determinant per la insolvència econòmica (o no) del nostre país, i de vint-i-cinc anys de durada mitjana (sense comptar que previsiblement, tal i com van les coses, ens independitzarem abans), o quatre anys amunt o avall de PP o PSOE? Quina és, la diferència entre quatre anyets d'un partit o altre comparat amb la diferència d'un bon o mal sistema de finançament per un quart de segle? Fins a quin punt ens intenta prendre el pèl, l'Iceta?

5. Per quins set-sous ens hauria de preocupar a nosaltres un govern del PP si en cas que hi hagués un bon sistema de finançament blindat no els permetria obrir més o menys l'aixeta? Si realment el PSC vol evitar que els catalans no haguem de patir pel retorn del PP (això és el que, si més no, ens volen intentar fer creure), que forcin al PSOE a aprovar un bon sistema de finançament que asseguri certs ingressos per Catalunya, i aleshores no ens haurem de preocupar més pel seu retorn. Però, òbviament, apreciats lectors, al PSC això no li importa el més mínim ja que la seva raó última d'existència és possibilitar governs del PSC-PSOE/PSOE ad eternum mitjançant el vot despistat d'alguns votants catalanistes del nostre país encorats a l'etapa Raventós.

Per tot això cal que parlem clar, els que no ens ho creiem. En veu alta. Que ens expliquem, que argumentem, que fem aquestes preguntes a la gent del nostre entorn per forçar la reflexió. Al votant majoritari del PSC li importa relativament poc, la política. Sinó, s'informaria millor i el seu nombre absolut de vots baixaria dràsticament. El perfil de votant majoritari socialista s'informa via Vogue, on veu a la Chacón embarassada i diu, somrient: '¡Qué mujer tan valiente!', i vota en funció d'aquest criteri tan fonamentat. Als mitjans també els hi interessarà intentar fer creure que hi ha debats en el si del PSC realment inexistents sobre qüestions que ja venen dictades, com és lògic, des de Madrid. Només alguns pocs contertulians i intel·lectuals tenen oportunitats comptades a televisions, diaris i ràdios per opinar això que molts veiem i pensem. A nosaltres ens correspon fer-ne, de les seves opinions, la màxima difusió possible.