Les marranades contra Brussel·les

Servidor va tenir el plaer d’assistir a la manifestació que protagonitzàrem milers de patriotes a Brussel•les el darrer dissabte. Personalment vaig sentir que estava prenent part d'un moment històric. Que malgrat l'envestida mediàtica que pateix l’independentisme per part dels mitjans controlats per socialistes i populars més de cinc mil persones es desplacessin fins a la capital d’Europa per demostrar que restem, encara, dempeus; que malgrat els cops que hem rebut com a poble aconseguíssim emplenar els carrers de Brussel•les de gent de totes les edats que han fet l'esforç econòmic i de temps d’anar fins allà dalt, tan sols per manifestar-se pels nostres legítims drets! Significa que realment som una nació que es nega a renunciar a ser el que és. Els espanyols de PP i PSOE mai no podran dir que els hi haguem posat l'eterna tasca d'homogeneïtzació gens fàcil, en l'improbable cas que finalment no en sortíssim victoriosos. Moltes felicitats a la organització i sobretot als assistents que ho han fet possible!

Sens dubte això no fa altra cosa que donar-nos ànims per seguir endavant, i penso sincerament que aquesta és la via del triomf: junts sota la bandera de la llibertat. El temps dirà si aquesta manifestació ha marcat un punt d'inflexió que situï la independència al punt de mira d’aquells que busquen l’alternativa. La minorització en la que es deixava l’independentisme fa deu-quinze anys és, d’ençà ja un temps, història. La més viva prova d’això és l’envestida dels socialistes contra l’independentisme els darrers mesos. Senyal que estan inquiets.

De les marranades infantils dels socialistes vull parlar avui. Sens dubte ha dedicat més temps a parlar de la manifestació el PSC que el PP. A què es deu? Joan Ferran va brindar-nos un article en el que afirmava que de la manifestació no se n’enrecordaria ningú en quatre dies. Jo em conformaria amb què la gent recordés, a l’hora de votar, l’alta traïció dels socialistes als interessos de Catalunya en moments tan claus com el de l’Estatut (negociant al costat del PSOE per rebaixar-lo) o el finançament -malgrat tenir dos Ministres provinents de Catalunya a Madrid-.

De Ferran ja n’hem parlat moltes vegades i tan sols vull recordar el llegat amb el que ens deixarà aquest diputat el dia que abandoni la vida política. És el seu infalible sistema de recompte en manifestacions: al seu dia el diputat del PSC afirmà que la manifestació de l’1 de desembre pel dret de decidir havia estat un fracàs pel fet que 6.900.000 catalans no hi havien assistit (traient-se de la màniga la xifra de 100.000 manifestants). El mateix ha fet amb la de Brussel•les. Joan Ferran calibra el suport social a una causa no segons el nombre relatiu de manifestants a una marxa determinada en comparació amb la resta sinó segons el valor absolut de no assistents. Així, doncs, el veredicte és corprenedor: 5.300.000 de 6 milions no es van manifestar per l’assassinat d’Ernest Lluch. Apliquin la Llei de Ferran. I no riguin!

Però voldria parlar especialment de l’escrit que ens ha dedicat Antonio Bolaño, ex-cap de premsa del President de la Generalitat José Montilla. Entre d’altres coses afirma que la manifestació ha estat una ridiculesa i que els organitzadors no es poden erigir com a representants de la societat civil perquè aquesta no és majoritàriament favorable a la independència. Jo em pregunto com nassos ho sap, Bolaño, que la societat civil no és majoritàriament favorable a la independència. Que ho ha consultat? Que m’he perdut el referèndum? Deu aplicar l’acuradíssima Llei de Ferran?

El cas és que no pot saber-ho car el partit del qual ell n’és membre és contrari a la democràcia i per tant a convocar un referèndum per tal de comprovar si efectivament Bolaño té raó o no. Si volem saber-ho, votem, Bolaño. Votem? Ah, no, quan els demanes de votar llavors et diuen que no. Però en canvi afirmen taxativament que majoritàriament hi estem tots en contra. A la web dels socialistes hi trobem la ‘Imatge de la setmana’ en què es titlla de ‘radicals’ als que defensen el dret a l’autodeterminació de Catalunya. A can socialista exigir el compliment dels drets és ser un radical. Així, doncs, Joan Raventós, fundador del PSC, era un radical. Els Bolaños i Ferrans restaven callats en aquell llavors per tenir opcions de grimpar dins el partit i així poder-se treure la careta un cop el tinguessin totalment controlat. Ara ja es veuen en cor de desfogar tot el que durant tants anys havien aguantat: ja poden titllar de radicals als seus fundadors i a la difunta ala catalanista del seu partit. Radicals els defensors d’un dret. Pobres, tant de temps callant per possibilitar l’opa hostil de la Federación Catalana del PSOE. Finalment ho han aconseguit i ja poden bramar amb el discurs de Ciudadanos i PP amb tranquil•llitat.

Encara diu una darrera cosa interessant, l’article de Bolaño: ironitza dient que la policia belga està confabulada amb el centralisme espanyol i que per això va reduir els manifestants en 3000 (malgrat que la organització, amb els seus autobusos i avions, ja en tingués comptabilitzades quatre mil). Què li respondríem aquí, a Bolaño? Per saber-ho cal recordar qui és aquest senyor. Bolaño és l’ex-cap de premsa de Montilla que extorsionava periodistes. Em remeto als fets, només cal mirar les hemeroteques. El sicilià per excel•lència del Partit Socialista que amenaça amb frases com ‘estás muerto’ als periodistes que gosin publicar una informació no convenient pel Partido afirma que és impossible que la policia belga hagi rebut consigna per part del Grup socialista europeu a petició del PSOE. Bolaño, si pots extorsionar a periodistes no seràs capaç de demanar a ZP que faci una trucadeta a Brussel•les?

Visca la llibertat: periodística i nacional!