Vaig conèixer l’Adrià Targa un setembre de fa pocs anys, quan el destí em va portar a Barcelona per estudiar Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Tanmateix, no va ser l’economia –ell n’està tan lluny com jo de la poesia- sinó el Col·legi Major Ramon Llull el que ens va unir. D’entrada, però, la casualitat no va voler que converséssim gaire.

Vaig adonar-me que l’Adrià em cauria simpàtic quan, un dia als sofàs del hall, van coincidir les respectives voluntats de fullejar l’Avui, i no pas cap altre dels diaris presents, tots ells amb línies editorials discordants. Això i la seva debilitat per Girona van propiciar que comencéssim a fer-nos cada vegada més amics fins que compartíssim habitació el darrer any de Col·legi Major. Amb l’inestimable Jordi Vinyals, per cert.

Entrebancs amorosos van fer que l’Adrià no comencés massa bé aquell curs. Almenys així ho creia ell aleshores. Vist en perspectiva, però, –i especialment avui- penso que potser va ser una excel·lent manera de començar l’any. Li ho preguntaré quan el vegi. Aquells moments durs van convertir-lo en un creador de poemes d’alt rendiment. Potser aquest sigui el profit dels bons poetes: la tristesa no ve sola sinó acompanyada de la sensibilitat suficient com per plasmar-la en paper. I talment va ser així que, pocs mesos després i només amb vint anys, l’Adrià es trobava presentant el seu primer llibre de poemes (L’exili de Constança. Tarragona: La Gent del Llamp/Cossetània, 2008) a la Llibreria de la Rambla de Tarragona.

Avui ha estat un gran dia per l’Adrià. Amb només vint-i-dos anys ja és guardonat amb un dels premis més importants en poesia del país. L’Adrià ha guanyat el Premi de poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater pel seu segon llibre Boques en calma, el qual serà publicat per l’editorial Empúries novembre vinent. Desconec si els darrers temps no han estat del tot bons per la poesia catalana. Qui sap si el segle XXI ja tingui les espatlles cobertes.

L'enhorabona, Adrià!