És curiós veure com la intervenció militar avalada per l’ONU sobre Líbia es suma a la llista de fets que alteren la categorització dogmàtica de les coses, l’adscripció política de cadascú.

L’Organització de les Nacions Unides, fundada el 1945 com a successora de la fracassada Societat de Nacions, va sorgir de la necessitat d’establir un ordre global després del desastre de la segona guerra mundial que ajudés –o si més no ens ho fes creure- a fer que una tragèdia de tals magnituds fos més difícil de repetir. Va ser necessari un drama humà ulterior al de la Gran Guerra per entendre que calia acabar amb aquella mena d’anarquia global que suposava que la sobirania dels Estats fos l’últim element de control del boig governant de torn.

Tradicionalment, s’ha adscrit sempre a la dreta la defensa de la sobirania com a valor absolut al si de l’esfera internacional i en contraposició a un ordre legal comú que la fiscalitzés i oportunament la limités no només per protegir la resta d'Estats sinó també els ciutadans del país en qüestió. De fet, fixant-nos en Europa, aquesta correlació no deixa de complir-se en gaires ocasions: l’UKIP britànic, el Front Nacional francès, el Jobbik hongarès o el Libertas d’origen irlandès, són exemples de partits de tendència conservadora reticents a cedir espais de sobirania a la Unió.   

Representen sectors polítics propers a la concepció del principi de sobirania anterior a la que al llarg de les darreres dècades ha anat consagrant la comunitat internacional en general i Nacions Unides en particular. Aquesta última es caracteritza per entendre que la sobirania dels Estats no és només la potestat dels mateixos de decidir lliurement i exclusiva sobre tot allò que concerneixi la seva vida interna sinó que té, com a últim fonament, la protecció i la satisfacció de les necessitats de la pròpia població. És a dir, que el principi de no intervenció als afers interns d’un Estat per part de la resta, el qual deriva directament del respecte a la seva sobirania, queda limitat per les obligacions que un mateix Estat té amb la seva població. Per això, en certs casos en els quals el poder governamental ha tingut una funció més inquisidora que altra cosa, el Consell de Seguretat de l’ONU ha avalat la intervenció en qüestions internes d’un Estat.

L’esquerra, en consonància amb els valors de l’internacionalisme i de la prevalença de la dignitat de la persona per sobre de l’estricta sobirania dels Estats, havia estat sempre la principal defensora de poder limitar ‘els excessos del poder’ des d’ordes supraestatals. Sorprenentment, tal com deia al principi, la intervenció militar sobre Líbia ha sacsejat de nou encasellaments sistemàtics com aquest. Un sector a l’esquerra de l’esquerra, el que sempre se n’atribueix l’etiqueta de forma exclusiva, torna a defensar, de facto, que un Estat tingui poder il·limitat per fer amb el seu propi poble el que li vingui de gust. “Revolució sí però intervenció no”, diuen; consigna que, tenint en compte la declaració d’intencions de Gadafi i els seus fills tronats, duta a la pràctica hauria suposat fer altra vegada d’espectadors condescendents d’una matança amb precedents. Aquesta vegada, però, amb agreujant de reincidència.