L’Enric Juliana alertava, fa poc, a 8TV, de l’actitud irresponsable que determinats governs autonòmics estan tenint a l’hora de controlar el seu dèficit i d’incomplir, per la part que els toca, dels límits d’endeutament que procura el conjunt de l’Estat. “Mentre Catalunya fa la seva part dels deures –deia Juliana- d’altres segueixen tocant la guitarra”. Una expressió que més enllà de fer al·lusió al casament de l’any resulta idònia per començar a pensar en l’adaptació espanyola de Titanic; amb totes les distàncies que separen la guitarra del violí.

Pit enfora, Andalusia acaba de presentar els pressupostos per l’any vinent i n’anuncia un increment de l’1,2% respecte l’any passat. Mentre sobre Europa plana el fantasma d’una economia al ralentí, la Junta presenta els seus pressupostos sobre una previsió de creixement del 2,5%; tot això poc temps després que l’FMI hagi rebaixat, al seu últim informe, les previsions de creixement de l’economia espanyola un 0,5% i l’hagi deixat a l’1,1%. Si els auguris de la Junta i de l’FMI acaben sent alhora certs, Andalusia passarà a ser el nou i flamant motor econòmic d’Espanya.

La importància de l’actitud d’Andalusia va més enllà del vici endogàmic en el que sovint s’ha vist temptada Catalunya i que redunda en comparar quina de totes s’endú la primera tassa de cafè. L’actitud d’Andalusia ens importa perquè els seus –mals- resultats ens afecten a tots. El compromís de dèficit màxim de l’Estat, dins del qual hi participa el de les comunitats autònomes, és el que de cares enfora compromet també la credibilitat de Catalunya.
 
Més explícitament: els aspectes beneficiosos de la irresponsabilitat d’una part redunden només en ella mateixa; per contra, els perjudicials ens afecten a tots. És a dir, que Andalusia decideixi gastar més que l’any passat té una part que reporta benefici exclusiu als ciutadans andalusos: cal preveure que els serveis que rebran seran millors; en canvi, la part negativa, que és la credibilitat que això dóna de cares enfora, ens afecta a tots. Perquè es clar, quan Catalunya va a l’estranger a demanar crèdit no n’hi ha prou en passar-los el discurs de Pau Casals a l’ONU i explicar-los que el coffee for everybody fa temps que no ens deixa dormir; i que, mirin, som diferents. I és que, el cert és que Catalunya i Andalusia beuen de la mateixa font, la caixa comuna, i que el que compta, per tant, és quin grau de solvència tindrà l’Estat a finals d’any per poder alimentar les seves filles entremaliades. És la metàfora de les pomes podrides altra vegada.
 
Quan a Catalunya parlem d'espoli fiscal hauríem de sumar-hi, també, el cost addicional que el nostre deute té per culpa d’irresponsabilitats alienes. Perquè, si bé les perspectives catalanes de no complir amb l’1,3% del dèficit demostren que la voluntat i les actituds no sempre són suficients, sí que sense elles el fracàs està assegurat. Tant assegurat com que Andalusia ha elaborat uns pressupostos sobre una base de creixement fal·laç. I així resulta que quanta menys credibilitat tingui l’Estat en el seu conjunt, més alts seran també els interessos que haurà de pagar la Generalitat per obtenir crèdit.
 
Compte, doncs, que més enllà del dèficit fiscal també el rasgueo de les guitarres erosionen el nostre present; vam començar comparant-nos amb Suècia i hem acabat envejant Portugal.