Pol Serrano


Dilluns, 10.7.2017. 23:27 h

Barcelona i el turisme: una aproximació

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 6 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Normalment, tant les virtuts que ens beneeixen com els problemes que ens afecten sorgeixen com a resultat de moltes variables. Tant l’avantatge com la maledicció són la fruita d’un arbre d’arrels llargues. Tant llargues que cal anar en compte. Mai se sap si el fruit és verinós o saludable, indiferentment de la dolçor que el caracteritzi.

Per això molts veuen el turisme a Barcelona com un gran avantatge per la ciutat i d’altres ho veuen com un inconvenient, quasi com un símptoma de decadència. Jo m’inclino a pensar que són les dues coses, i que la retòrica del bé i el mal no serveixen per analitzar el fet.

Primer cal saber la naturalesa de l’objecte. El turisme massiu és un símptoma de la globalització i de la facilitat amb la que capitals i persones poden traslladar-se d’un país a un altre amb cada cop menys entrebancs. I ja no es tracta de viatjar ‘d’un país a un altre.’ Hauríem de parlar de viatjar ‘d’un sistema a un altre.’ Així, fa 40 anys no hi havia massa diferència (pel que fa als requisits) entre viatjar a Àustria, o l’Argentina. La burocràcia era la mateixa, només canviaven les milles nàutiques.

Tanmateix, avui el sistema Unió Europea i el sistema OTAN ens permeten viatjar amb molta més facilitat entre els països que formen part d’aquestes arquitectures.

Primer, perquè aquests estats són més rics, segon, perquè són més segurs, tercer, són més liberals i no tenen tants problemes amb els estrangers. A més a més, el gran canvi que hi ha hagut fruit de la creació d’aquests sistemes supranacionals és que la gent ja no viatja a països, viatja a ciutats. Concloem que com més fàcil ha estat viatjar, l’increment del turista ociós a les ciutats Occidentals ha estat notable. De fet, sortir de les fronteres nacionals és un símbol de benestar. Roba nova, sortir a sopar i a prendre una copa, anar a la platja, anar a esquiar, i el proverbial ‘viatget a l’any’. Després no es poden pagar les hipoteques.
 
Arribem a Barcelona. Quin atractiu té Barcelona? Bé, diversos atractius. Barcelona sembla una capital d’Estat, però sense ser-ho; té una història profunda, una arquitectura important, bones infraestructures, bona connectivitat, museus interessants però també oferta de discoteques, té platja i muntanya, té un clima mediterrani però una sofisticació més centre Europea, és prou gran com per no acabar-la en quinze dies, i suficientment petita com tenir-ho tot a un màxim de 20 minuts en metro. I pels que s’hi interessen una mica més, Barcelona és la capital d’una ciutat que es diu Catalunya, tot està a menys de una hora i tres quarts en cotxe a la Catalunya Ciutat. Això converteix Barcelona en una ciutat perfecte per anar-hi a viure. Una mena de San Diego del Mediterrani, amb més profunditat i a Europa. Si ajuntem aquests trets característics, amb el context d’afavoriment de la mobilitat, és normal que la ciutat s’inundi de turistes. Això converteix Barcelona en una ciutat de caràcter global. Tanmateix, aquesta globalitat es basa més en la bellesa que no pas en la importància. Per què ens entenguem, Zuric, o Davos, són ciutats notablement més petites que Barcelona, més avorrides que Barcelona, sense platja, i amb una vida més aviat rural. Però les institucions que hostatgen són de primer nivell, i d’abast global.
 
I aquí arribem al quid de la qüestió. És la naturalesa de la Globalitat el que inquieta als Barcelonins. Molts veuen els turistes com un problema. Per què embruten, perquè no ens deixen circular pel carrer amb normalitat, pels aldarulls nocturns etc. Però el que més molesta al barceloní és el fet econòmic: l’augment de preus de. Si hi ha una queixa sobre el preu dels habitatges és principalment perquè els pisos de Barcelona no tenen compradors de, diguem, Mollerussa, o Vilafranca; no tenen compradors de Madrid, o València; no només. Tenen compradors d’arreu del món. Barcelona és una ciutat amb compradors globals. Per altre banda, els barcelonins no tenen sous globals, tenen els sous que es paguen al Sud d’Europa. Aquí, penso, hi ha la gran disparitat del turisme a Barcelona; el nus gordià. On els locals, els Barcelonins, no participen del divertimento turístic, a no ser que es lliguin a alguna turista, lloguin el seu pis, o tinguin una botiga a la rambla.
 
En aquest sentit, l’alcaldessa Colau només denúncia el problema però no l’esmena. I l’oposició del consistori no vol ni reconèixer el problema: el turisme és bo i punt. Colau s’ha limitat a desenvolupar una estratègia de tensió per excitar el sentiment anti-turístic i de classe. Tanmateix, es queda a mig camí perquè no parla de com fer de Barcelona una ciutat més competitiva, que rubriqui en una millora dels salaris pels Barcelonins. Aquesta és la direcció que assenyala la l'International Talent Monitor (ITM), on comenta que cal millorar el nivell d’anglès els salaris i la fiscalitat.
 
Tanmateix, només promovent el turisme no se solucionen els problemes esmentats, com alguns diuen. Aprofundir en el turisme pot significar aprofundir en sous més baixos i més precaris. Aprofundir en excés amb el turisme també pot causar la mort d’èxit de la ciutat: cap turista vol visitar una ciutat on només hi ha turistes i hotels.

Posem per exemple, un hotel. Quins llocs de treball dona un hotel? Són intensius en feines poc qualificades i mal pagades: netejar habitacions, servir cafès, cuinar, etc. Però a més a més, és una indústria que no es tradueix en un poder pel país. No com una petroliera, o un banc, una app, etc. El turisme doncs, tot i ser un complement per a l’economia, porta poc valor afegit. Hi ha poques patents, poques exportacions, etc.
 
Però ens hauríem de preguntar perquè hi ha un debat tan encès amb el turisme. Que no en té de turisme, París, o Roma, o Londres? Sí, i molt. Però són ciutats amb un poder Estatal al darrere, i per tant amb empreses de caràcter multinacional. D’aquelles empreses que sense la cooperació amb l’Estat, no se’n sortirien. Llavors, com dèiem abans, el barceloní veu com no té feines ben remunerades i a més a més la vida a Barcelona és més i més cara. Qualsevol diria, que la independència és una part de la solució: el corredor mediterrani seria una infraestructura que aportaria valor afegit en el camp de la manufactura i podria aportar sous que s’apropessin més a la mitjana Europea.
 
Té cap benefici, llavors, el turisme? Primer, a nivell particular, el barceloní espavilat pot llogar el seu pis, o alguna habitació a turistes o estudiants d’Erasmus. Cosa que a més a més, ve a ser una exportació neta: diners de fora que van a parar a butxaques catalanes. Després, la revitalització de barris: on no hi arriba el consistori, hi arriben les promotores, renovant pisos antics i sanejant barris. Això, per suposat, té el cantó negatiu de la gentrificació i de desplaçaments de inquilins que no tenen el pis de propietat i no els renoven el contracte. Però també cal dir que durant molts anys, moltes famílies tenien l’opció de tenir un pis de propietat, però no el van tenir perquè els lloguers eren de renda antiga o simplement, el lloguer era barat. La candidesa barcelonina, i per tant catalana, pagant el preu de la comoditat. Aquesta relocalització, però, farà que moltes famílies eixamplenques marxin a altres zones de Barcelona menys poblades, més barates, i no tan chic, però amb tant o més valor afegit. Cal dir que zones com Horta, encara han de ser descobertes pel barceloní, i Barcelona serà més europea en el sentit que es valorarà molt més estar a prop de la natura, ja sigui de mar o muntanya. El paradigma Sarrià-Sant Gervasi anirà de cap a caiguda, i els barris agafaran dinàmiques fortes molt més marcades.
 
Barcelona l’han feta els barcelonins. No em mal interpretin, no em refereixo a la retòrica barata, de ‘Barcelona s’ha aixecat amb la suor dels treballadors,’ que també. Em refereixo a que Barcelona l’han feta els industrials, els escriptors, els arquitectes, els músics; i el més important, les classes mitjanes que estiuegen o hivernen al territori, i enllacen el país amb la ciutat.

Els que segueixen teixint el relat barceloní segueixen sent tots els anteriors, tot i que caldria sumar-hi els hipsters i en certa manera els okupes; tots ells en la seva justa mesura, i amb tot el que comporten. La pregunta és si els turistes haurien de formar part d’aquest relat. Jo penso que sí. A les sèries de TV3, s’hi haurien d’incloure turistes, en forma de parella sentimental o amic, o el que sigui.
 
És el turisme dolent? Si la ciutat només està dominada pel turisme, sí, és dolent. Com a ingredient més, dins d’altres sectors econòmics, el turisme és un torrent renovador, essencial per dinamitzar diferents barris. Per tant, la resposta envers el turisme ha de ser mesurada. S’ha d’acceptar perquè té coses bones, però no podem sotmetre als ciutadans a la dictadura del foraster.  

 
 

lectures 5495 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.