En Joan Pujol va ser el millor doble agent que ha tingut el Govern Britànic. D’ell, en vaig sentir a parlar per primer cop en una conversa amb en Roger, que me’l va descobrir. Després ho vaig comentar a en Víctor i en Joan, i em van dir que “era un dels grans.” A vegades, només necessites que certa gent et confirmi la vàlua d’una persona perquè t’hi llencis a buscar informació.
La història de Joan Pujol és la d’un català notable i singular, un dels pocs catalans que s’ha dedicat a la intel·ligència, i potser l’únic que no s’ha dedicat a la intel·ligència espanyola; molt segurament, l’únic català amb un perfil al web de l’MI5. Una avinguda principal a Barcelona hauria de portar el seu nom. De fet, dubto que gaires catalans sàpiguen qui és; i no estic segur que sigui massa conegut per la classe política catalana. S’hauria d’explicar als col·legis del nostre país, qui va ser en Joan Pujol García.
Joan Pujol és l’únic personatge del món que ha obtingut, al mateix temps, la Creu de Ferro i la medalla de l’Excel·lentíssima Ordre de l’Imperi Britànic; ambdues distincions, en temps de la Segona Guerra Mundial. Com pot ser? Bé, Joan Pujol era un agent doble. Operava sota l’àlies de “Garbo” pels Britànics, i “Alaric Arabel” pels Nazis, però la seva lleialtat era envers els aliats a través de la seva col·laboració amb l’MI6.
Pujol va néixer a l’Eixample Barceloní, en una família de classe mitjana, de gustos polítics democràtics. Durant la Guerra Civil va desenvolupar una profunda repulsa pel franquisme i el nazisme. Va ser en aquell ambient, que es va proposar combatre el totalitarisme, “pel bé de la humanitat.” Però el camí no va ser fàcil. L’any 1941 va contactar l’ambaixada Britànica a Madrid en 3 ocasions per oferir-se a espiar pels britànics. Però en els 3 intents van refusar la seva ajuda.
Pujol no es rendia fàcilment. Va decidir anar a l’ambaixada d’Alemanya a Madrid i els va oferir els seus serveis per anar a espiar al Regne Unit. En concret, va assegurar als alemanys que era un oficial franquista amb una “fervent simpatia” pels Nazis. A l’ambaixada se’l van creure, i li van finançar el viatge. Però enlloc de marxar al Regne Unit, Pujol va decidir marxar a Portugal, i fer creure als alemanys que era a Anglaterra. Els va enganyar amb imaginació, l’ajut de guies de viatge i horaris de tren; tot des de Lisboa. Allà, va teixir una xarxa d’espies ficticis destinats a Anglaterra, i va començar a filtrar informació falsa als Alemanys. A Lisboa, va entrar en contacte amb Edward Roussoeau, un Attaché Naval a l’ambaixada Nord-americana. I gràcies a Roussoeau, Garbo va guanyar credibilitat al davant dels britànics.
Va ser llavors, quan els britànics van entendre la vàlua de Pujol. Amb el temps, els anglesos el van destinar al Regne Unit, amb la cobertura de traductor de la BBC. Des d’allà, enviava informació dels moviments militars dels aliats: prou acurada com per passar per vertadera, prou vague com per què els alemanys no arribessin a temps per causar baixes als aliats.
Va anar de molt poc que la seva operació queda al descobert. La seva dona del moment, desesperada per la pressió que la feina del seu marit implicava, va amenaçar les autoritats britàniques amb delatar Pujol a l’ambaixada espanyola, acabar amb l’operació i per tant amb el patiment que comportava. Delatar Garbo al davant del govern espanyol, volia dir descobrir-lo als nazis.
La tasca més important, però, la va desenvolupar a l’Operació Fortitude. Aquesta operació, duta a terme pels Aliats, implicava l’ús de l’engany i la contra intel·ligència, per amagar el punt d’invasió de les tropes aliades al desembarcament de Normandia. Així, Garbo enviava missatges de ràdio a l’ambaixada alemanya de Madrid, que després s’enviarien a Berlin, indicant que el desembarcament de les tropes aliades seria a Pas de Calais, enlloc de Normandia. Tot i l’exitós desembarcament, Garbo va seguir mantenint que el Dia-D era en realitat una operació de distracció, i que el desembarcament real es donaria a Pas de Calais. Els comandaments Nazis s’ho van creure, sobretot perquè Hitler, neuròtic com era, estava convençut que els aliats atacarien per Pas de Calais. Va ser tal, la credibilitat de Pujol, que el Règim Nazi el va guardonar amb la més alta condecoració de l’estat Alemany: la Creu de Ferro.
La història de Joan Pujol ens mostra que els catalans podem tenir la mateixa voluntat de poder que qualsevol altre nació Occidental. Seria una excel·lent idea restaurar la seva memòria a nivell institucional, just quan el nostre país està duent a terme un procés d’independència, a pocs dies de convocar un referèndum. Aniria bé per entendre que les grans empreses polítiques, sigui guanyar una guerra, sigui guanyar la independència, no es poden fer sense un nivell de diplomàcia no oficial. La història de Pujol ens recorda que no seran altres països els que ens vindran a rescatar. Com Garbo, haurem de donar els nostres passos, i ser capaços d’oferir guanys estratègics als aliats.
Pel moment, una Medalla D’Or de la Generalitat a títol pòstum no aniria malament. Seria un bon missatge a un parell o tres de nacions poderoses.
