El Brexit és una acció més pròpia de l’eriçó que no pas de la guineu. Com ens diu Isaiah Berlin, la guineu sap una multitud de coses, mentre que el porc espí en sap una de molt important. I Londres sap que per poder estar pel damunt dels competidors europeus, els necessita dividits, o com a mínim desunits. El Brexit és el primer pas cap a aquest objectiu. Deixar de contribuir a una estructura que no pot controlar. Londres sempre ha apostat per l’equilibri de poders en relacions internacionals. Ho podem veure en molts casos. Durant els segles XVI i XVII, la política exterior de Londres tenia com a objectiu impedir una monarquia universal encapçalada per França o Espanya. Els segles XIX i la primera meitat del XX es van dedicar a intentar prevenir que Alemanya dominés el continent. Un cas poc comentat, però que il·lustra molt aquesta política, rau en el destí de Rasputin. Durant la Primera Guerra Mundial, Rasputin, un pacifista confés, pressionava per aconseguir un acord de pau amb els Alemanys. Aquesta pau hauria alliberat soldats alemanys cap al front Occidental, tot superant el nombre d’efectius dels aliats. Sabent la gran influència que Rasputin tenia sobre el Tsar i la cort reial, el servei secret de sa Majestat, l’MI6, va assassinar-lo.
El cas del Brexit també és un cas de Balance of Power, i una iniciativa amb un recorregut molt més estratègic que no pas tàctic. En aquest sentit, la Gran Bretanya prefereix perdre-hi a curt termini i posar en risc el seu hub financer, però saltar d’un vaixell en el qual no poden manar ni ser amos del seu destí. Es veuen arrossegats per un poder Europeu, creat inicialment pels serveis d’intel·ligència Nord Americans, amb aspiracions d’exèrcit conjunt, a l’ombra de la influència d’Alemanya i d’una legislació de la que hi tenen poc a dir. Els britànics saben que els Estats Units també volen parar els peus a un Euro que és massa poderós , i entenen que el terreny perdut per l’Euro se’l repartiran, a parts desiguals, el dolar, i la lliura esterlina (vegeu el quadre).
El Brexit és un símptoma d’algú que sap diferenciar entre el diner i el poder.
Finalment, el Brexit presenta alguna oportunitat, com per exemple, crear nous acords comercials amb països de la Commonwealth, que facilitin l’intercanvi comercial, aquest cop sense la jaqueta estreta que representava la Unió Europea. Tanmateix, haurà de ser una opció molt atractiva per els països de la Mancomunitat, i de ben segur que a molts se’ls haurà de convèncer. No és estrany que el servei d’intel·ligència exterior estigui expandint la plantilla.
Per altre banda, el Brexit està atiant vells ressentiments. És el cas de Gibraltar. El Consell Europeu ja ha dit que qualsevol afectació que tingui Gibraltar com a conseqüència del Brexit, ha de ser consensuada amb el govern espanyol, que tindrà poder de veto per decidir si el pacte del Brexit afecta, o no, a Gibraltar. La resposta britànica no s’ha fet esperar i la Primera Ministre Theresa May i ja ha dit que està disposada a arribar fins a les últimes conseqüències. No sé fins on arribarà espanya, però està clar que Gibraltar és clau en l’arquitectura defensiva i estratègica del Regne Unit, i perquè no, també dels Estats Units. La proximitat amb el Nord d’Àfrica i el coneixement dels vaixells que creuen l’estret fan de l’enclavament un lloc clau. Mentrestant, l’ex almirall Parry ja ha dit que podrien aturar les tropes espanyoles a curt termini, i que encara serien capaços de “socarrimar les barbes del rei espanyol.” L’afirmació de Parry té un recorregut històric important: coneixedora dels plans Espanyols per envair Anglaterra amb una gran armada, la Reina Elisabet va demanar a Francis Drake que assaltés la badia de Cadis i destruís els vaixells fondejats; “socarrimi les barbes del rei espanyol” va demanar a Drake. Això va entardir l’intent d’invasió espanyola més d’un any.
Ja se sap, la millor defensa és un bon atac. També en política.
