Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Així som?

|

- Publicitat -

Per raons que no vénen al cas he estat fora de Catalunya una bona temporada. Treballant, però amb prou temps lliure per veure el nostre país des de la distància. Casi incomunicat, però amb el degoteix incessant d’informacions catastròfiques (RENFE, el Rei, els nostres polítics…) que venien més o menys sesgades de diferents mitjans de comunicació estatals. Ni tan sol tenia Internet. Compartia hores amb gent argentina, americans i d’altres llocs. Espanyols també. Alguns es converteixen en amics, d’altres passants. Però tots s’en reien.

Els explicava que havia exercit el meu dret de votar (voluntari, cosa que als argentins els sorprenia) per un partit que, aleshores (casi farà sis anys) entenia com independentista, català i d’esquerres. Un partit petit (en vots) que, junt amb un altre amb qui no comparteixo casi cap ideologia, formava un govern amb un altre socialista de caràcter estatal, aquest últim amb més vots. Algú em va preguntar si aquest últim havia aconseguit la majoria de vots, i quan els deia que no, no entenien que el President no fos el més votat. Democràcia, deia jo. Doncs quina democràcia, deien ells. Els deia que m’havia sentit trait no una, sino dues vegades per aquell partit independentista, català i d’esquerres. Ho sentia perquè havia estat jugant amb aquell tripartit fent coses extranyes que, des d’un punt de vista lògic no tindrien raó de ser. Com quines?, em preguntaven. L’Estatut. Unes lleis que podien haver fet Catalunya més gran que al final van arribar a Madrid distorsionades per un cuart partit (el més votat, però ara a l’oposició). I que ara estava en mans d’un tribunal i que, segurament, ens el tombarien. I fa cuatre dies que en Carod aplaudia efusivament a en Montilla… fins i tot vaig pensar que era un error d’algun dels diaris que aleshores llegia.

Publicitat

Els explicava que portem anys pagant 10 a Madrid i recuperant-ne molts menys. Però ho deia a la vegada que m’adonava que, com que ja fa anys que ho fem, casi ho trobava normal. I seguiu pagant? És clar!, cridava. Doncs no ho veien tan clar, uns. Uns em recordaven la catàstrofe del Carmel. Ui sí… feia memòria. Quants van dimitir?, s’interesava algú. Ningú, que jo recordi. I aquest estiu després de la gran apagada? Tampoc, no pas, sentenciava. I quan arribava a parlar del tema del TAV i de Rodalies, del fet que un parell de centenars de persones perdessin el tren, el metro i una línia de tren autonòmica, ja ni gosaven preguntar-me si algú havia dimitit, si algú s’havia queixat ni res de res. I ara diuen que, durant un temps, aquelles línies seran gratuites (és a dir, jo t’hauré de pagar el tren a tu… com que em sobren).

Em va fer pensar. Oi tant. Som uns perdedors. Uns acostumats. Un grup de gent que, tot i que ens agrada xerrar, ho fem per la boca petita. Com si toqués fer-ho, perquè toca, però poc més. Fins i tot aquest any seguirem pagant més del què rebem. I en comptes de plantar-nos, TOTS, res… seguirem fent el què sabem fer: pagar i callar.

Tenim unes infraestructures nefastes. No cal ser un expert. Ens quedem sense trens, omplim les vies de circulació de cues i cues de cotxes parats, però l’endemà i tornem. I no fem res quan ens segueixen prenent el pèl. Omplin (jo el primer), desenes de blocs i de pàgines web reivindicant la nostra independència i clamant el nostre respecte. I des d’on sigui s’en riuen, perquè tot i saber que pot ser tenim raó, callarem. No farem res.

Vindran les pròximes eleccions i ERC tindrà vots. I ERC no haurà canviat les seves inicials per qualsevol d’altres que realment la defineixin. Fins i tot ens encantarà saber que en Montilla, aquell xarnego que patalejava el català omplint les estanteries del Mercadona, ara defensa Catalunya, a mesos de les generals i que, després d’un preciós oblit, hi tornarà a mesos de les autonòmiques. Per què som això: una autonomia depenent d’un estat que es diu Espanya. I que dóna la sensació que tenim ganes de seguir com estem. Som incapaços de reaccionar i de voler cap canvi. Com si els canvis ens fessin por. Oi tant que ens fan por. Com aquell que es diu com es diu aquí i a la Xina, que ven segur seguirà capitulant als caps socialistes sempre i quan preservi la seva butaca. Li fa por canviar. I nosaltres ens quedarem sense trens, sense Sagrada Família, amb banderes espanyoles penjades als balcons dels ajuntaments… simplement perquè no tenim collons d’actuar. Fins i tot aconseguiran (ja ho proven) que parlem en castellà a favor de la integritat multiètnica.

I encara em preguntaven perquè no fem res… doncs no ho sé.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut