Oi tant que em serveixen a mi les accions “ridícules i infatils”. Només faltaria. Per mi això de cremar fotografies o fotocòpies del rei no és una canallada, com portar el CAT a la matrícula del cotxe. Només un parell d’exemples que, sens dubte, ho serien si no fos perquè darrera hi ha un petit detall que sí li dóna molta importància: una llei (o una norma) que t’ho impedeix. Per a molta gent, moltíssima, aquests petits detalls, aquestes petites baralles diaries, signifiquen no sols un petit gra d’arròs a aquest moviment que és el catalanisme generalitzat, sino també l’única sortida, l’única possibilitat per a molts. Deixa’m cridar, que ara sé segur que m’escolten.
Està molt bé demanar, fins i tot exigir, que es respectin els nostres drets, però també hem d’entendre que, fins que no es canvii, obtenir uns drets exigeix acatar uns deures. I moltes vegades el què fem és lluitar justament per que aquests deures no incloguin res que vagin contra els nostres drets. Vull poder parlar (només) en català en el meu entorn social (dret), però també tinc l’obligació (per altra banda, lògica) d’entendre el castellà (deure). Això que sembla tan banal xoca quan no podem realitzar coses més habituals: vull tenir el meu vehicle en regla, però no vull fer “propaganda” d’un estat al que no em sento lligat (l’E d’Espanya a la matrícula). Ja que tinc el deure de pagar impostos per mantenir una corona, vull tenir el dret de protestar-hi en contra i no tenir represàlies. Vull que quan tinc una averia a la conexió d’Internet, pugui parlar en català sense que l’interlocutor m’exigeixi el castellà a canvi de seguir amb l’incidència. I vist que l’entorn polític no entén aquestes (petites) demandes, l’única oportunitat que queda és o bé esperar el xantatge polític o que la pressió social dongui el seu fruit. Algú ja ho ha dit: què passaria si, de cop i volta, 100.000 persones cremen una fotografia del rei? Què passaria si, després de molt protestar, un jutge diu que el CAT és tan identificatiu com la E i, per tant, ja no hi veu del·licte? Si creus en aquests petits drets, comença a lluitar per resoldre els deures.
A mi sí que em serveixen tots els petits gestos. Oi tant. Sumats fan molt. El meu avi ni tan sols es plantejava rotular la seva botiga en català, i ara no només és possible, sino que fins i tot és il·legal no fer-ho (però no llegeixo cap editorial de cap diari exigint el compliment d’aquesta llei). Els impostos els segueixo pagant, però com a mínim ho puc fer utilitzant formularis i programari en català (és un pas). A vegades no som conscients que gota a gota també s’omplen els gots. D’acord que no sempre a la velocitat que un espera. Molts volem l’independència del nostre país. I per mi és tan vàlid aquell qui lluita des de les més altes esferes polítiques (aquí, a Espanya o a Europa), com aquell ciutadà que, a peu de carrer, va omplint el vas de l’independència amb aquestes petites accions que, mireu si no a la prensa, com a mínim fan parlar.
Bon dia
