Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Jo no puc pagar-te

|

- Publicitat -

Més enllà del fet que, fa un parell de dies, la Ministra Chacón intentés en va sacsejar la societat espanyola amb la ineficient proposta d’ajudes al joves i habitatge de lloguer, començo a tenir seriosos dubtes que aquestes ajudes, la majoria d’elles, ho acabin sent. Llegeixo que si aquests 210 euros s’apliquen en molts casos, el cost suposarà uns 800 milions d’euros. Tenint en compte que els qui paguem impostos som molt menys que els més de 44 milions d’habitants peninsulars (a excepció dels portuguesos i els altres de Gibraltar), el cost per persona, tot i que relativament insignificant, no és menyspreable. I encara menys quan a una ajuda hi sumen una altra, i després una altra i així succesivament. No he volgut fer números, però estic convençut que la xifra és notable.

No sé perquè, pero sovint m’enrecordo quan la Lola Flores, quan el seu problema amb hisenda, demanava al poble que si li deixaven tots una sola pesseta podia fer front, fàcilment, als seus deutes. 1 pesseta. El què ella no va entendre és que, al final, no només paguem 1 pela, sino un bon feix d’euros. Al cap llarg, ens debem passar un trimestre de l’any treballant només per pagar impostos: els d’aquí i els d’allà.

Publicitat

Uns diners que, a mi (com a la inmensa majoria) em costen molt de guanyar. Uns diners que, desgraciadament, aconsegueixo treballant, no em cauen del cel. Uns diners que he de repartir entre les obligacions d’hisenda, les locals i les autonòmiques; entre la hipoteca mensual i els gastos de casa. Cada cop perdent més capacitat d’estalvi (i, per tant, reduint el benefici a segons quins col·lectius). Tot i que encara no estic preocupat, ningú em pot dir que més tard o més d’hora arribi a una situació de pànic econòmic personal i familiar.

Pot ser per això, cada cop que algun Govern anuncia noves ajudes a sectors molt concrets de la societat i exposa xifres milionàries, m’esgarrifa pensar que hauré de donar diners per una causa a la que jo no vaig poder-ne gaudir. Per que jo (com molts de vostès, n’estic convençut) he pogut comprar un pis, a desenes d’anys vista, estic tirant endavant un fill (que, casi per imposició, va a una escola bressol privada); i no tinc cap deute amb l’estat ni la Generalitat. I moltes d’altres coses més.

Segurament des d’un punt de vista egoista, em sento com una mini-ONG, molt petita. Però que cedeix part del seu esforç perquè d’altres no s’hi esforcin. I no crec pas que la culpa la tinguin aquells que demanen el què necessiten i es troben amb un Govern que, a vegades ridículament (com ara amb la Chacón), els fan cas. Qui no plora, no mama. Però sí veig en mals ulls aquells que, amb cert poder entre mans, es deixen influir per aquell fer populista i publicista de cara a les eleccions, i en comptes de treballar amb consciència, agafen la via fàcil i efectiva només a curt termini. Per això, crec que aquests 20 euros anuals dels meus impostos que estaran invertits directament en aquestes inútils ajudes al jovent que vol llogar un pis, no haurien de ser un impost, sino una inversió frontal i directe a l’estratègia de marketing del PSOE. I això no ho vull.

Bon dia.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut