Sóc dels que entén les lleis com l’últim recurs efectiu i imperatiu per ordenar el caos que suposa el conviure en una societat. M’encantaria una societat sense elles, que es regís per unes normes d’educació i convivència col·lectiva i pactada, però això és una utopia es miri com es miri; sempre i quan definim "col·lectiu" com una entitat inmensa. Per altra banda, hi ha situacions on (fins fa poc) semblava que no calien lleis, sino simples normes de conducta, o d’educació si ho prefereixen. No hi ha cap llei, que jo en tingui constància, que exigeixi als fills acatar voluntària o involuntàriament l’ordre de tornar a casa a una hora determinada imposada pels seus pares. Però és una norma que tot jove ha hagut de cumplir alguna que altre vegada. Un tema aliè és saber quan i com aconseguim superar-la. No és el cas.
Hi ha infinitat de lleis, una de les quals t’informa que no tenir-ne el coneixent no implica poder-se-la saltar. Les lleis creixen, es posen al dia… però, des de fa temps, fins i tot s’exageren. El cas és que sembla que, de cop i volta, tot allò que no estigui legislat no serveix per res encara que sigui raonable (per exemple, els ditxosos papers de Salamanca); o que sense una llei és impossible "educar" al poble.
Un parell d’exemples només d’aquesta setmana. El famós Gobernador de Califòrnia, en Terminator, aprobarà una llei que sancionarà a aquelles persones que fumin dins d’un cotxe on hi hagi un nen. A Itàlia estudiaran quin ha de ser el pes màxim de les motxilles dels escolars per acabar de perfilar una nova llei (la mitjana diuen que està sobre els 11 kg, quan els experts recomanen un màxim de 3 kg). Fins aquí s’ha d’arribar? És la llei l’única alternativa possible?
El problema no està en aquestes lleis en concret, sino en qui les fa i com es fan. Els polítics de torn necessiten "guanyar-se" l’electorat i ho fan amb una infinitat de mesures populistes, que els assegurin la seva poltrona quan més temps millor. Saben que quan més facin a favor dels "seus", millor els aniran les coses, ja que els "seus" solen ser aquella massa gris i fosca a qui molts anomenen "Vicente" (ja sabeu: "¿dónde va la gente?"). És fàcil caure en l’error i apostar per la via ràpida (i fàcil) que suposa la creació d’una nova llei. En pocs mesos està llesta i s’ha d’aplicar, encara que la majoria de vegades es fa sense tenir en compte les conseqüències. Mirem el cas de la famosa limitació ecològica dels 80 km/h.
El govern català de torn (que espero duri poc, si més no en aquesta ilògica forma de tripartit) està decidit a cumplir no sé quina norma de caràcter europea que avisa que a Barcelona hi ha més contaminació de l’adecuada. Un dels motius son els vehicles: contaminen massa. La solució fàcil, ràpida i, segons els experts, gens efectiva: limitar la velocitat a 80 km/h a tot l’entorn metropolità de Barcelona. Una mesura que, de nou (com moltes d’altres) culpa a inocents i els converteix en víctimes. Se suposa que tot aquell que enganxin, per exemple, a 120 km/h a una via d’aquestes que ha vist reduït el seu límit a 80 km/h, serà denunciat per "excés de velocitat" i se li aplicaran les mateixes sancions que si anés a 180 km/h en la mateixa autopista un temps abans. La limitació a 80 km/h nova és motivada per un afer ecològic, no pas per la seguretat de la via. De fet, si abans era possible anar a 120 km/h, s’entén que la via estaba dissenyada per anar-hi a aquella velocitat de manera segura. L’individu en qüestió pot acabar pagant milers d’euros en multes, patir la retirada de carnet, etc., perque, clar, la nova llei no inclou una mesura d’actuacions sancionadores per aquests casos, sino que utilitza unes sancions dissenyades per a comportaments extrems.
També es dinamita l’interés de molta gent (a mi mateix, per exemple, si es dóna el cas) en els cotxes híbrids. Son més cars, però contaminen menys. Existeixen com alternativa ecològica en un mercat on no hi ha gaire opció. Per què clar, necessites el cotxe i et compres el què pots, sense poder arribar a les xifres exultants dels pocs models híbrids que hi ha al mercat. Aleshores, perquè comprar un cotxe d’aquests?
Evidentment, la opció lògica (segons el meu criteri, és clar) és radicalment diferent a la realitzada. Em preguntaria perquè la gent agafa el cotxe en comptes del transport públic i, estic convençut, que m’adonaria que tinc una xarxa de transport públic deficitària (acabo de descobrir la mare dels ous, oi?). Idearia, per tant, un nou sistema que facilités a la gent anar i venir en transport públic. Com a país petit que sóc, segurament no tindria la força necessària per obligar a les empreses d’automoció dissenyar en el menor temps possible una cuantitat exemplar de vehicles híbrids… però sí podria subvencionar els pocs que hi ha per renovar de mica en mica el parc (hi ha països que ho fan). Fins i tot, pactaria amb les patronals per tal d’aconseguir nous horaris d’entrada i de sortida laboral, per aconseguir un flux de gent més esglaonada (i de pas conciliar la vida familiar i laboral, un tema que deixo pendent per un altre moment). Només son idees… qui sap.
Lleis que van venint, però que no s’en van. És curiós. Però estic convençut que en molt poc temps haurem d’anar per casa nostra (ja no dic al carrer) amb un llibre sota el braç, no sigui que agafem malament les estisores, que bullim massa l’arròs o que haguem parlat massa alt per telèfon.
Bona nit.
