Resulta aclaparador escoltar, a qualsevol conversa (al bar prenent un cafè, o la cua de la peixeteria), la frase “tota la vida ha estat així”. Les aplicacions d’aquest lloc comú de “tota la vida…” són inacabables i, així, acaba sent un recurs lingüístic per justificar qualsevol acció o inacció: quan algú diu que “tota la vida” ha fet o ha vist fer això o allò, està intentant convèncer l’interlocutor que “això” o “allò” són ben normals. Quotidianament comprobables. I per això, per donar-hi versemblança, l’emissor inclou com a clau d’entrada el “tota la vida”, que ens anticipa còmodament que, el que ve al darrera, forma part del que és sabut i no caldrà que el receptor faci esforços de comprensió.
Doncs bé: els Ajuntaments, “tota la vida” havien comptat amb l’augment de valor dels terrenys que requalificaven per a noves construccions. Tota la vida (és a dir, des de fa deu o quinze anys!) havia estat així. I, anant bé, amb aquest excedent constant, es podien quadrar els pressupostos i oferir serveis. Anant malament, amb aquest excedent se n’ha fet de tot.
Ara, després de veure, amb curiositat mòrbida, el reportatge de “30 minuts” sobre les economies municipals es fa evident que hi ha alguna mena de contradicció entre aquesta pràctica de “tota la vida” i la subsistència dels ajuntaments com a l’administració més pròxima i que més serveis ofereix a la gent. Així, hi ha tot un trajecte entre la política i l’economia que es pot esquematitzar dient la política conté més ideologia que l’economia (tot i que l’economia en té més, per exemple, que la botànica), justament perquè la política té més grau de complexitat que l’economia (i que la botànica!).
Per això, quan un polític fa d’economista s’ha dit, tota la vida, que és gris i quan un economista fa de polític es diu, com a mínim, que és un impostor.
Però aquest mateix espai d’incertesa entre una i l’altra és el que les uneix indestriablement: com un continu, el concepte mateix de política com a pràctica que pretén aplicar una ideologia a les relacions dels individus d’un mateix col·lectiu, exigeix un punt de partida raonablement lligat a la capacitat de finançar les accions que se’n desprenen.
El reportatge “S’ha acabat la festa”, emès pel 30 minuts de TV3, augura un futur poc engrescador per a unes certes administracions locals. En tots els casos, l’accés als recursos financers (si se’n tenen) és a canvi d’hipoteques espectaculars en forma d’aportacions atípiques: clots d’escombraries o plans d’urbanització aparentment són la taula de salvació per fer escoles bressol o auditoris i que, finalment, esdevenen el fracàs de l’educació o de l’espectacle locals.
Que quedi clar, doncs: als ajuntaments, ara, ja no hi poden anar ni persones que se’n vulguin aprofitar, ni especuladors de baixa estopa. No en treuran res. És l’hora de la gent compromesa i generosa pels nostres ajuntaments.
Hi ha qui diu que “tota la vida ha estat així”.
