Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Enaiguats, decandits

|

- Publicitat -

No fa pas gaire, en els nostres pobles, hi havia qui esmolva la dalla amb aquell so rítmic que produïen les mans expertes del pagès fregant la pedra d’esmeril a la fulla corvada i maliciosa de l’eina. Era un so que presagiava l’olor d’herba tallada, del baf que aviat ompliria l’entorn d’aquell home entossudit a fer menjar pels conills o a arranar marges. Eren temps en què el teixons feien maleses, de nit, amb els pèsols de l’hort i que els carros encara tenien preferència. De quan la llet es comprava a petricons i el terreny es comptava en quarteres.

La petjada rural, intensa, havia generat durant segles alguns criteris, ben clars: els termenals eren sagrats i les hores de regar (al regadiu) motiu justificat de cops de magalla. Reclosos en aquest món moribund, que s’havia generat durant decennis de sedimentació de maneres de fer i formes de pensar, hi va néixer una generació que només reconeixia d’esquitllada aquella realitat. Feia poc que les iaies havien anat abandonant l’aigua d’herbes, l’ungüent de la serp i els pegats de sor Virgínia. La modernor havia tret el nas i, avergonyides, havien començat a donar Tetraciclina als néts que, amb el temps, havien de quedar tots amb les dents acolorides d’un gris terrós, de color de gos com fuig. Una mica avergonyits de ser el que eren, miraven amb rancúnia (i des de sota) la nova “aristocràcia” que suplantava l’amo del tros, sempre tan allunyat de la masoveria. Era una nova “aristocràcia” que formiguejava el terreny i que mostrava noves formes de relació, nous gestos, noves maneres d’entendre el territori. Una aristocràcia sobrevinguda que indicava, també, un canvi irreversible en la ruralitat, minoritzada per desig propi: com l’indi de l’amazones que porta uns pantalons del Barça com a única indumentària per moure’s per la selva. Perduda la dignitat rural per desídia, només quedava el llarg trajecte cap a la practicitat de ciutat. Llençar al femer l’escon de la cuina (“banc llarg i de respatller alt, com el que sol haver-hi a les cuines de pagès” que diu el diccionari català-valencià-balear) i posar-hi, en el seu lloc, un sofà de pell plastificada (d’escai) com a mostra d’adaptació als nous temps. Mirar de reüll i indolència la torrentada que venia, dir-ne pestes i assumir amb avidesa la nova manera d’entendre el món, un camí sense retorn: ser depredadors.

Publicitat

Ara, dues generacions després, la gent dels nostres pobles, desmemoriats, vagaregen entre la incontinència i la lassitud. Parlem de gestió del territori com si la terra només fos nostra i no deixada en herència i usdefruit, com a dret a gaudir-ne amb l’obligació de conservar-les pels nostres néts i nétes. Som rics, anem de vacances a l’altra punta de món, circulem amb cotxe i ens dutxem cada dia. Però hem oblidat el nom de les herbes dels nostres boscos i, enaiguats, no podrem explicar a la nostra canalla altres contes que les facècies de les pel·licules de Disney. Decandits, de tant nedar contra corrent.
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut