Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

La opulència i la por

|

- Publicitat -

Josepa Vilaret, àlies la negreta, va llevar-se i, d’esma, va sortir de casa a buscar el menjar. Ja feia temps, potser massa temps i tot, que aconseguir pa era incert perquè els preus pujaven sense aturador i la precarietat, a la Barcelona de l’any 1789, era indiscutible: es menjava poc i malament. I el pa era la base d’aquesta alimentació poc nutritiva, escadussera. De fet, el dia abans, un fred 27 de febrer, ja havia corregut la brama que l’augment per la compra del dia següent havia de ser significatiu i Josepa va caminar cap a la fleca municipal trepitjant fort. Escaldada de no poder ni portar quatre engrunes de pa a casa, ja no li quedava cap altre recurs que fer el cor fort: tota la por que havia de tenir pel que havien de menjar els seus dos fills ja l’havia gastada en alguna de les darreres pujades de l’aliment. Si ja no podia comprar pa només els quedava morir-se a poc a poc, com ja havia vist en d’altres famílies amb menys vigor que la seva.
Així que va arribar a la fleca va saber que, efectivament, l’encariment que s’anunciava per l’endemà encara seria superior i que, sense solució, la seva canalla es quedaria definitivament sense pa. Una ràbia seca li va pujar coll amunt i, juntament amb d’altres dones que tampoc podien portar teca a casa van començar a cridar. La multitud, primer expectant, va anar encomenant-se d’aquell furor deseperat.

Hores després el foc havia consumit el que quedava de la fleca tot i l’oposició de les forces que havia enviat Francisco González y de Bassecourt, comte d’El Asalto. La multitud havia assaltat i saquejat el que havia estat un edifici municipal i que, des del 1767, la privatització d’aquests establiments havia deixat en mans de l’especulació alimentària privada. Josepa Vilaret, a més, havia arengat amb eloqüència la mutiltud, que la va reconèixer com una de la instigadora necessària dels fets. Delatada i empresonada, a l’endamà una massa enardida de persones exigia al Pla de Palau que no s’encarís més el pa i que la Josepa i cinc empresonats més fossin alliberats. El compromís dels governants es va trencar perquè, contravenint els acords, la mateixa tarda de l’1 de març altres persones sense nom i sense por havien començat a exigir que no s’apuges més ni l’oli, ni la carn ni el vi. Els rebomboris s’havien estès i ja hi havia altres homes condemnats a mort a Vic.

Publicitat

La reacció va ser immediata; la Josepa Vilaret i els cinc homes van ser immediatament executats perquè la por perduda per la gent, que no tenia res a perdre, es va convertir en pànic entre regidors i governants. La repressió va ser implacable i, a banda dels morts, la població va patir com mai. Com sempre, vaja.

Cinc mesos després a París esclatava una altra revolució que, 45.000 decapitacions després, significava la fi de l’absolutisme i l’antic règim. Naixia la “liberté, égalité, fraternité, ou la mort!” que va guiar l’adveniment del nostre món occidental. Per una engruna de pa.

D’aigua a les aixetes, els nostres rebesavis no en tenien, és clar. Ni de trens ni avions, ni electricitat, tampoc. De dignitat, sí.
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut