La conferència d’Artur Mas, com a president de la Generalitat, no ha deixat indiferent ningú. Ni als seus ni als altres. A uns perquè els ha compromès, com a partit del Govern i que aspira a seguir essent-ho, per als propers dos anys com a mínim; als altres, perquè els demana, no només que facin un pas cap al costat per fer espai a la societat civil, sinó perquè els demana que es posicionin clarament.
Les reaccions no es van fer esperar; alguns ja van marcar territori i no s’han sentit interpel.lats (Joan Herrera); altres, esperaven més contingut social i aspiren a configurar una llista unitària per transformar el país (la CUP); i d’altres, no se’n saben avenir i pensen que el president s’ha tornat boig (Duran). La reacció d’altres, caldrà anar-la madurant, perquè de veritat, les reaccions que compten són dues: les de CDC (amb part d’Unió, segurament) i, sobretot, les d’ERC.
L’atreviment del president d’explicar el com, el per què i fins i tot el quan (facin números i els sortirà el calendari), haurà descol.locat la majoria dels quadres dirigents tant de CDC com d’ERC; als primers, perquè ara ja saben que de moment no compten massa per al president, perquè si cal farà la llista sense ells, amb professionals, tècnics i personalitats de la societat civil; als segons, perquè ara els passa la patata calenta d’haver-se d’explicar clarament el proper 2 de desembre, quan coneixerem el full de ruta d’Oriol Junqueras, amb ERC. No sabem a hores d’ara si el president Mas hi anirà, per tornar-li la visita al líder republicà.
La tercera part en “discòrdia”, la societat civil, sembla, però, engrescada. Les primeres paraules de Carme Forcadell i Muriel Casals eren esperançadores; el pla del president els agrada. Per precaució, la primera va dir que n’havien de parlar en assemblea, però se li escapava el somriure per sota el nas. Casals, en canvi, irradiava esperança per tots els porus de la seva pell; la proposta de Mas l’entusiasme i suposo que també entusiasmarà l’entitat que representa.
Dels altres, d’aquells que no en volen sentir ni parlar dels plans marcians del president de la Generalitat, no en vull ni parlar. PSC (amb l’il.luminat Collboni proposant portar el Senat d’elefants a Barcelona), PSOE i PP continuen sense entendre res i utilitzant les pitjors eines per intentar entendre què els ha passat per damunt. I el que ha estat és un tsumani en forma de declaració d’intencions, perfectament diàfanes, del que farà el nostre president i les seves principals institucions de govern durant els propers dos anys, acompanyat de la majoria de la població catalana.
Això no vol pas dir que tot estigui dat i beneït, sinó que encara cal molta feina per acabar d’explicar el que s’hi guanyarà i el que no es perdrà amb una Catalunya estat. Per això també és tan important el temps que durarà tot el procés, per més que el president digui que el quan no serà problema. Cal acabar de configurar les estructures d’estat necessàries per explicar aquí i enllà que Catalunya està més que preparada per ser un nou estat d’Europa. I que, a més, ho farà a través d’un procés diàfan i transparent, consensuat i gens utòpic.
Ara només falta que els plans del president Mas aconsegueixin la complicitat necessària de tots aquells que l’han d’acompanyar fins a la declaració d’independència que s’hauria de produir, si tot va bé. a mitjans del 2016 i que hauria de ser refrendada en referèndum per part dels ciutadans el novembre del 2016, el mateix dia que triarem el nou parlament català, ara sí a través de llistes independents dels diferents partits del país, d’un nou país d’Europa. O, com a mínim, d’aquells que s’hi vulguin presentar, perquè, potser aleshores ja n’hi haurà que hauran abandonat el vaixell i el país per anar a fer les castelles. Tot i que de moment no els vagi gaire bé.
Raül Massanella
