Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El dia que vaig convèncer un company per canviar el vot

|

- Publicitat -

A la feina, últimament hi parlo molt, de política. Amb un company, simpatitzant de Podemos i votant d’Ada Colau a les últimes eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, particularment. He de dir que, com no podria ser pas de cap altra manera, aquestes converses són ben cordials, bo i coincidint en la immensa majoria de plantejaments.

Un dia vaig fer un comentari que li va xocar molt: “No entenc com una persona que visqui a Catalunya i tingui fills no es plantegi votar partits independentistes”. Sé que la frase pot sonar forta, més si es treu de context o no es coneix l’arrel des d’on sorgeix.
Perquè no sorgeix pas de l’odi, ni de l’etnicisme, ni de l’exclusió de l’altre. Sorgeix de la necessitat imperiosa d’intentar deixar un país millor a la nostra canalla.
No sorgeix pas de l’odi perquè la meva família no és d’arrels catalanes, ergo no puc odiar allò que estimo. No sorgeix pas de l’etnicisme perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja no hi ha ètnies. Sortosament, tots som el resultat de segles de melting pot i, avui més que mai, tots som el mateix. Ni de l’exclusió, tot insistint en l’origen de la meva família (fill d’andalusa i besnét de valencians), que varen venir a Catalunya buscant un futur millor per, justament, els seus fills i néts. Per tant, mà estesa i braços oberts a tothom. I dic tothom.
Un cop explicat això, el meu company em va donar la raó. Ell és pare d’un nen petit i, tot veient la realitat espanyola (ha treballat a molts llocs de l’Estat) sap bé de què va tot plegat. Així doncs, des d’allò que ens unia, les xerrades sempre pivotaven sobre quina era la millor sortida a la situació i les nostres postures divergents a l’hora de votar el 27S.

Publicitat

Tots dos, com la majoria de tots els que espero que llegiu aquestes línies, som de classe mitjana-baixa, i no ens agrada la dreta com a concepte d’economia lliberal que colla el treballador (i aquí incloc també els petits i mitjans empresaris i els autònoms) i posa catifa vermella i tot tipus de facilitats a l’oligarquia. I menys, aquells que posen la mà a la caixa.
Evidentment, i com tots estareu pensant, l’escull es deia Artur Mas i el 3%. He de confessar que no és sant de la meva devoció, i mai no he votat Convergència. Però, i aquí rau la clau de volta de tot plegat, l’he fet entendre que Junts pel Si no és pas l’Artur Mas, és una gran part de la societat catalana que, farta de menyspreus, amenaces i tot el que hi vulgueu afegir, ha dit prou.
Certament, el president Mas va intentar cavalcar l’onada en solitari, però hem estat nosaltres, els catalans, els que hem tibat d’ell per representar-nos, juntament amb molts d’altres (i aquí està l’èxit) i intentar dur-nos a la independència. A més, hi ha un as a la màniga, les CUP. Sí, amics, anem en el mateix vaixell. Si trobeu algú obstinat en no votar una llista que inclogui Convergència, heu d’intentar fer-li entendre que la resposta són les CUP, amb qui compartim objectiu, i no pas CSQEP, que en una versió low cost de ‘El dia de la Marmota’, pretén tornar a demanar a una hipotètica majoria alternativa a Madrid de fer un referèndum pactat, quan ja ens han deixat ben clar tots els actors polítics espanyols (excepte IU… ja em diràs), que de referèndum, nanai.

I també he fet servir l’argument de la moneda. Què quin és? Mireu: el que pretén (suposadament) CSQEP, és millorar els serveis socials (sanitat i educació pública i de qualitat), protegir les persones en risc d’exclusió social, fer realment pagar més a qui més té… però, en l’àmbit nacional, no vol que res canviï. I jo em pregunto: Com pretenen fer-ho, en les condicions de finançament que actualment pateix Catalunya?
I és aquí on l’argument es desfà com un terròs de sucre en un cafè ben calent: No poden. A no ser, evidentment, que ens vulguin igualar per baix; és a dir, repartir la pobresa. Només tenen una cara de la moneda.
Perquè, Junts pel Sí, i les CUP, també les volen, totes aquestes millores però, el que és més important, volen les eines per fer-ho possible. I la clau anglesa universal per fer-ho es diu Estat propi. La moneda sencera, amb les dues cares. Un estat que, per moltes voltes que hi donin, o vulguin com vulguin explicar-nos-ho, CSQEP no vol.

Els costos de la independència també han sorgit però, sabeu què? Aquesta és molt fàcil; doneu-li la volta: Quins han estat, són, i seguiran sent, els costos de quedar-nos?
I encara una altra: I si no surt bé? Repasseu la història de la Humanitat, així, a ‘lo bèstia… els imperis han sorgit i s’han enfonsat, tal com fan els estats-nació; és l’ordre natural de les coses. Les fronteres són un ens artificial. L'important són els pobles i, abans o després, els pobles s’acaben governant. I, què collons! Si ens governem malament, serà perquè no hi sabem més; no ho farà pas ningú a 600 km, a qui no l’interessa la nostra història, la nostra cultura ni el nostre benestar. Som el joker que fan servir sempre per guanyar vots Ebre enllà. I una font gairebé inesgotable d’ingressos per tenir contentes les seves xarxes clintelars.

I així és com he convençut al meu company de feina que voti una opció independentista. En resum: futur i dignitat. I sabeu? Votarà Junts pel Si.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut