Ricard Biel


Dilluns, 9.1.2017. 23:59 h

Catalunya: misèries recents d'una llar d'infants

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 5 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






La polèmica ridícula dels fanalets de la Nit de Reis a Vic, a l’altura perfecta del vol gallinaci mental nacional dels catalans, és tanmateix molt significativa pel que revela del tarannà català i les seves aspiracions reals quant a la seva llibertat nacional. La impregnació de simbolisme i només simbolisme per la incapacitat d’anar més enllà del simbolisme, de l’estètica estèril més enllà del fet de mantenir encesa l’estèril flama de l’esterilitat victimista i autocomplaent, arriba a un punt d’empatx tal que fins i tot esquitxa els infants i els seus fanalets de la Nit de Reis, tradició aquesta per cert que molt badalonina. Encara recordo la Nit de Reis de la meva infantesa que excepcionalment em van dur a Barcelona i vaig quedar parat que allà ni Déu dugués el fanalet, tret de quatre fanalets de quatre badalonins més a banda de mi, suposo. En fi, al que anava. Què seran els catalans capaços a continuació de simbolitzar més per tal d’evitar anar per feina cap a la independència? No ho sé, però jo els veig capaços de tot tenint en compte que arriben al punt de simbolitzar fins i tot els fanalets de la Nit de Reis. Un acte de rebel·lia? No, només de frivolitat de moda, de cofoia pertinença a la tribu. Un acte de simbolisme on l’objectiu és el simbolisme, justament per això l’apliquen arreu, fins i tot en els fanalets dels infants.

El simbolisme indiscriminat fa que perdi la seva força, la seva teòrica raó de ser com a icona referencial d’un objectiu, fins al punt que enquista i queda reduït a una tradició, com la tradició mateixa del fanalet la Nit de Reis, en què els nens porten fanalet però ningú ja no sap ni li interessa saber per quina raó originària el porten. El processisme ha aconseguit que l’estelada ja no signifiqui res. D’això es tractava, d’esterilitzar la força inicial del simbolisme a còpia justament de simbolisme abusiu, fins a fer oblidar a la gent quin era en principi l’objectiu concret d’aquest simbolisme, és a dir, la independència. Els catalans processistes rebutjarien la independència encara que, per haver-se portat bé carregant-se de raons, els la regalessin els Reis d’Orient embolicada amb un llacet i perfumada. I això que els agrada amb deliri que el món els miri i els doni la raó.

La polèmica ridícula del fanalet de Nit de Reis amb l’estelada és també molt significativa pel seu infantilisme, i no tant l’infantilisme dels infants que duran el fanalet, sinó sobretot l’infantilisme dels pares catalanets cofois que faran anar els infants amb el fanalet de l’estelada, l’estelada que ja he dit que avui dia ja no significa res, fins al punt irònic que acaba resultant molt encertada tractant-se de la Nit de Reis, perquè significa simplement l’estel d’Orient, tal com ens recorda burletament el paràsit sergent xusquer, analfabet funcional i nou vigilant del gueto català, l’escòria amb corbata anomenada Enric Millo. Queda clar, doncs, que els catalans, amb el seu comportament rematadament idiota aconsegueixen que qualsevol indigent mental botifler/espanyolista tingui raó cada vegada que diu referir-se a l’independentisme però que en realitat ho fa en nom del processisme. El processisme aconsegueix dia rere dia desprestigiar l’independentisme, sense que aquest, la gran víctima, no hi tingui res a veure. Els catalans processistes, o sigui el gran gruix dels que s’autoanomenen independentistes, estan fulminant a marxes forçades l’independentisme. Els pares de Vic que fan dur una estelada al fanalet dels seus infants ho fan amb la tranquil·litat i el somriure de qui en l’inconscient sap covardment que allò que fa és inofensiu i confortable, perquè és un fet gregari dins l’anonimat del gran clan i alhora desperta d’una banda el sentiment estúpid i papanates de cosa entranyable per a infants, i de l’altra el sentiment de superioritat moral, un tret tan típicament català com la barretina. L’estelada en un fanalet d’infant no fa més que descriure amb precisió quina és l’ambició real dels catalans, una ambició digerible en un pati d’escola o, literalment, en una Nit de Reis. Res més. És la reivindicació ludicofestiva ja tradicional, sempre en la zona de confort, que permet assegurar llarga vida a la tradició que permet a l’individu català experimentar un plaer immens i pueril, de pa sucat amb oli, de Braveheart. Amb aquesta mentalitat, qui vol la independència? Amb la independència a la butxaca, no tindria sentit dur fanalets amb l’estelada, i cal preservar la tradició. En això, els catalans són autèntics experts. El català processista que fa dur al seu fill a Vic l’estelada és un ferotge antiindependentista, molt més nociu per a la independència que l'anomenat unionista, per la senzilla raó que és només el català que s'autoanomena independentista qui hauria de poder procurar la independència. Llàstima que tot això no ho sàpiga ni ho vulgui saber.

Després tenim l’episodi del proper 6 de febrer, el judici contra l'expresident Mas, àlies pasalcostat, i les conselleres Ortega i Rigau, per haver posat unes urnes de cartró. Que trist. Si t’acusen, que almenys sigui per alguna cosa seriosa, no per haver fet el tontet. En fi. Segons el periodista Salvador Cot, aquest judici “serà la primera escena d’un xoc de legitimitats que marcarà el futur del país”. Segons jo, serà una escena més on els catalans evitaran el xoc de legitimitats, i que per tant marcarà el futur victimista i miserable del país. Res més. Allà on Cot hi vol veure un dia històric jo hi veig un dia pletòric, que també rima amb simbòlic. Els catalans hi podran desplegar tot el seu excels art en aquesta patètica matèria.

Per acabar, tenim l’article d’opinió The dirty Dozen, de Tunku Varadarajan, del diari nord-americà Politico, que inclou el president Puigdemont com una de les dotze personalitats mundials que, segons l’articulista, poden arruïnar el 2017. L’article està escrit en un to jocós, certament, però no exactament jocós perquè la portaveu del govern català Neus Munté hagi saltat per dir que l’article “incorre en una contradicció flagrant. No es pot menysprear el procés català i alhora dir que pot desestabilitzar Europa”, ha dit. Més victimisme processista, doncs, perquè si bé l’article té un to jocós, tanmateix jo no diria que l’articulista tingui l’encert de prendre’s lleugerament el tema català, altrament a un nord-americà no li hauria cridat l’atenció per haver inclòs un personatge d’una “regió” llunyana “espanyola” a la seva llista de dotze. Crec més aviat que és la portaveu Munté qui cau en una contradicció. Per quina raó es pensa que un nord-americà hauria de menysprear l’anomenat procés català? Per què es dóna la senyora Munté i el seu procés tanta importància? I per contra, per què confia tan poc en el seu suposat procés independentista en veure burles fins als Estats Units? I jo em pregunto: què ha desagradat més a la senyora Munté, que l’articulista hagi suposadament menyspreat el procés català o que hagi dit que el procés desestabilitzarà Europa? Jo crec que en el fons li ha molestat sobretot l’afirmació del tema d’Europa, i amb raó. El procés català no desestabilitzarà Europa perquè l’objectiu del procés català és desestabilitzar els catalans, només els catalans, perquè els catalans es desestabilitzen a si mateixos, ningú desestabilitza més i millor els catalans que els catalans, cosa inaudita a la resta del món. D’aquí l’article desenfocat del Politico, d’una jocositat ridícula de tan allunyada dels veritables i extraordinaris motius de jocositat amb què podria haver estat escrit d’haver tingut l’articulista ajustat coneixement de causa sobre els catalans. Innocent.

lectures 1130 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

Aquest blog té els comentaris desactivats per decisió de l'autor.

Ricard Biel logo rss

Filòleg i escriptor

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.