Ricard Biel


Dilluns, 13.3.2017. 23:59 h

Mas el Gran, Junqueras el Grandiós

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 10 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






L'expresident català Artur Mas acabava de ser acusat dilluns dia 12 al matí per l'anomenada justícia espanyola per haver posat unes urnes de fireta el 9-N de 2014, i curiosament la rèplica rebeca i rabiosa de l'acusat Mas en posterior roda de premsa va ser que "Espanya té una democràcia de fireta" (per haver-lo acusat d'haver posat unes urnes de fireta, s'entén). Sensacional, oi? 

A la roda de premsa, Mas, a més de practicar l'esmentada ridícula superioritat moral, tampoc no va perdre l'ocasió per practicar el no menys ridícul victimisme sobre els dos anys d'inhabilitació que li han caigut amb la sentència, sense adonar-se, ni ell ni el processisme en general, que s'estava posant de peus a la galleda. Parlar donant per fet el compliment de dos anys de condemna, més enllà del victimisme d'entrada significa l'obvietat que es pensa acatar aquesta condemna d'aquest país veí de fireta, cosa que demostra que Mas té una ànima de fireta en no haver fet res per fotre el camp del país veí de fireta havent posat aquí unes urnes de fireta, o sigui no urnes de veritat, sota la legalitat catalana.


Ara, un cop inhabilitat Mas, Espanya, aquest país tan primitiu que, a diferència del processisme, no sap fer bé les coses, intenta captar Junqueras com a nou Pujol perquè li faci la feina de vigilant de la colònia catalana trenta anys més. Espanya ha copsat la insignificança humana de Junqueras i fins a quin punt justament aquesta insignificança el fa tan egòlatra, un ego tan desmesurat que, de tant voler-ho ser tot, no aspira realment a ser res de substancial. Per això ara mateix Junqueras va boig, per bé que en discret silenci, per ser el nou president de la Comunidad Autónoma de Catalunya, no pas d'una Catalunya independent. En qualsevol cas, si això no es produeix, Espanya amb els catalans ho té tot a guanyar. La inhabilitació de Mas i companyia consellera, lluny de suposar un revulsiu per a l'independentisme, el processisme l'aprofitarà per donar suport a CDC, o com ara se n'hagi de dir. El catalanisme no perd mai l'oportunitat d'evitar la independència a còpia d'alimentar el victimisme. La derrota és la seva victòria. La dignitat no té cabuda en el processista català.

Al final de la seva vida Franz Kafka escrivia amb la lletra cada cop més petita, gairebé il·legible al final, i amb llapis, escrivia amb llapis per fer-la encara més il·legible. Era un gran escriptor, sí, però sobretot era un gran home.

Només els grans homes aspiren a la grandesa de no ser ningú, perquè no hi ha res més difícil a la vida que tenir l’aspiració de no ser ningú a la vida i morir sense haver estat ningú. Per això no abunden i per això Oriol Junqueras, líder d’Esquerra, és un home insignificant, malalt com està, enderiat a ser algú a la vida, megalòman. La indiscutible preparació intel·lectual de Junqueras no és més que l’evidència de la seva lluita desesperada per ser algú en saber-se ningú, i per això res del que aprèn que sigui essencial no li aprofita ni ho fa aprofitar als altres. Els coneixements intel·lectuals de Junqueras són el fruit del seu sistema neuronal defectuós, vet aquí la irònica i cruel paradoxa. Per a Junqueras, mediocre pobre d’esperit, el coneixement és el desesperat element substitutori de la seva manca de categoria humana, i per tant el coneixement, sent aquesta la seva trista causa, en el seu cas no pot estar al servei dels altres, del col·lectiu, cosa que el converteix en un polític mediocre. El coneixement és per a un pobre d’esperit com Junqueras l’aigua salada que beu per fer-se passar la set. Com més coneixement ingereix, més necessitat té de coneixement perquè la seva ànima continua intacta, igual de malalta. Un cercle viciós. Addicció al coneixement però no acabar sabent res. El temps que dedica Junqueras al coneixement el malbarata no servint als altres, mentre en teoria creu poder servir-los millor gràcies a aquest coneixement. Una falsa coartada. En realitat només pretén servir-se a si mateix, i per tant no serveix als altres, però tampoc a si mateix. Créixer en coneixements és bo, sempre que aquests no pretenguin substituir l’ànima. Quan això passa, els coneixements queden diluïts del tot en l’absència d’ànima.

Oriol Junqueras és catòlic practicant, i per tant un malalt mental. No conec cap catòlic practicant que no sigui un malalt mental, i la primera sospita que vaig tenir d’adolescent sobre aquesta qüestió me la va proporcionar el malalt mental Jordi Pujol qui, al seu torn, em va proporcionar les primeres sospites sobre l’estat de salut mental del poble que representava, en votar-lo reiteradament i tenir-lo per guru, cosa curiosa tenint en compte que l’últim que pot ser un catòlic és guru de ningú, perquè el guru dels catòlics només pot ser Déu Nostre Senyor, segons asseguren ells mateixos. En fi. Aquesta gent catòlica practicant no pot ser respectable, perquè el que diuen i fan no és respectable i perquè van per la vida exhibint superioritat moral, com ho demostra el fet que a casa rebem visites de creients que ens volen convertir, i en canvi els ateus no ens dediquem a anar a convertir a ningú per les cases. El catòlic practicant no pot ser respectable sinó digne de compassió cristiana, vet-ho aquí. Els catòlics practicants com Junqueras o Pujol són persones que tenen mancances i coses a amagar com tothom, però amb la diferència que no tenen el coratge d’amagar-ho sense que els afecti greument la consciència. Són pobres d’esperit i necessiten amb urgència creure que són bons, rics d’esperit. L’acomplexament és en ells devastador, i d’aquí que trepitgin genuflexionats les esglésies, i d'aquí els seus discursos moralistes i alliçonadors que t’etziben amb condescendència com si fossis imbècil. Només cal observar la manera de parlar de Pujol i Junqueras. Se senten culpables, van al confessionari, es treuen la culpa de dintre i després se senten tan bons i alleugerits que van donant insofribles lliçons a tothom sobre la bondat, que en realitat vol dir la seva bondat, sobre la qual, un cop expiats els pecats, se senten tan cofois. Són pobres diables malparits que es comporten creient-se realment bona gent. D’aquí l’èxit de la seva hipocresia davant dels incauts; d’aquí que la seva capacitat d’entabanar i donar pel cul sigui malaltissa, i proverbial. Anant a l’església queden exculpats, mentre la seva ànima esdevé encara més podrida en sumar-se el deliri catòlic a la seva pèssima qualitat humana. La degradació total.

Oriol Junqueras és algú que en principi va aspirar a ser-ho tot, és a dir, cap d’estat d’una Catalunya independent, però que a mesura que ha vist la realitat miserable del poble i la classe política que ho havia de fer possible no ha dubtat a rebaixar les expectatives personals per aspirar a ser un dia president autonòmic espanyol de la Comunidad Catalana. Per a ell és l’única manera realista que té de ser algun dia algú, encara que aquest algú signifiqui no ser ningú en tractar-se de ser president de la vulgar Comunidad Catalana. Si Junqueras fos realment el gran home que vol creure ser; si tingués realment vocació de servei, plegaria davant la impossibilitat de ser mai president d’un Estat català. Però ell continua. Continua perquè no està al servei del poble. Ni ho està, i val a dir que tampoc podria estar-ho encara que volgués, sent el poble català el primer interessat que Catalunya no esdevingui mai de la vida un estat independent. Per tant, l’egòlatra Junqueras no enganya a ningú. Continua en política pel seu ego i perquè el poble català vol més autonomisme espanyol, i Junqueras aspira ara a ser president autonòmic espanyol. Punt final. Aquesta però, no sembla la millor manera de demostrar grandesa servint al col·lectiu, oi?

Els grans homes ho són justament pel seu repte de pretendre ser petits. Com més ho intenten, en conseqüència inevitable més grans són. No tenen solució. En canvi, els petits homes ho són per la seva pretensió d’esdevenir grans, sent el gran ridícul l’única grandesa que acaben obtenint. Tampoc no tenen solució. Igual que les mitjanies gregàries, que treuen cofoies l’estelada a cada nova festa processista per sentir-se cofoies part del clan. Ningú, ningú no té solució. Tampoc jo, escrivint el que escric. Per què ho faig?

lectures 3539 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

Aquest blog té els comentaris desactivats per decisió de l'autor.

Ricard Biel logo rss

Filòleg i escriptor

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.