Edició 2091

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 16 de abril del 2024
Edició 2091

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 16 de abril del 2024

Perseguits per la política

|

- Publicitat -

A mi no m’interessa la política. En absolut. El problema és que m’hi he d’interessar per força, perquè la política s’entossudeix, i sense treva, a interessar-se per mi. La meva situació és, doncs, dramàtica. A més, no en tinc prou d’haver d’arrossegar aquesta creu; no en tinc prou d’haver d’escriure articles a tort i a dret sobre política i d’haver de parlar-ne dia rere dia, sense parar, a banda de la meva feina amb què m’he de guanyar les garrofes. Hi ha gent que dia sí, dia també, d’alguna manera em retreu que m’agradi tant la política. I no hi fa res que els digui que no m’interessa, perquè somriuen. Troben indiscutible que per força m’ha d’agradar, atès que no paro de parlar-ne i d’escriure-hi. Sé que no val la pena donar més explicacions. Cada vegada que obrís la boca el seu somriure seria més i més ample. És inútil.

Però el que em passi a mi no té cap importància. El més greu del cas és que aquesta incomprensió no és res més que la prova del nou que demostra que aquesta gent no se sent oprimida nacionalment. L’equació mental que fan és senzilla: "aquest parla i escriu sobre política perquè li agrada, altrament no ho faria". De res serviria explicar-los que si ho faig és perquè no tinc més remei; perquè la meva nació, que sovint curiosament també diuen que és la seva, està ocupada i, com tot presoner no institucionalitzat a la garjola, només penso a escapar, i no pas perquè la meva vocació sigui l’evasió, sinó perquè la meva necessitat, talment com l’aire que aleno, és la llibertat. Encara més; fins i tot en el cas de pertànyer a una nació lliure, si bé probablement no escriuria ni parlaria tant de política, no dubto que també hi estaria a sobre per tal d’alimentar la flama d’aquesta llibertat. No es tracta, naturalment, que tots els catalans hagin d’escriure sobre política, però sí que n’haurien de parlar, justament per poder permetre’s parlar-ne molt menys quan arribi la nostra independència.

Publicitat

Però la cosa no acaba aquí. Perquè no només es tracta d’una inconsciència que els nega la comprensió sobre aquesta qüestió concreta, per bé que cabdal. No. La gravetat del cas és que, anant més enllà, aquesta mentalitat tan generalitzada reflecteix una actitud vital d’una mediocritat aterridora, en la qual s’assumeix que tota acció humana és només motivada pel principi del plaer. Resulta freudià, però em temo que no era exactament a això a què es referia aquell bon home. Perquè és precisament la insistència en una situació dolorosa, per més tolerable que de moment potser encara sigui, allò que va en contra d’aquest principi. En canvi, és treballar, fins i tot patir per tal d’eliminar el patiment major, la nostra opressió, allò que serà coherent amb el principi del plaer i, per descomptat, amb la dignitat dels catalans.

Per acabar de reblar el clau, el més curiós és que sovint són independentistes aquells que em diuen que m’interesso molt per la política. Així doncs, volen i dolen. O sigui, que al capdavall no volen. Perquè no són aquests els que ens alliberaran. Al contrari, són de fet un obstacle en el camí cap a la nostra independència, perquè la seva confusió no acaba en ells mateixos; contagia, confon, normalitza la mediocritat. Ep, i no es tracta de repartir carnets d’independentista. Només es tracta d’entendre l’argumentació que acabo d’exposar.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut