Resolució de conflictes: quan dos no es posen d'acord, un dels dos quedarà frustrat. De la frustració a la ràbia només hi ha mig milímetre i, cap on pot conduir aquesta ràbia, no ho sap ningú. Tampoc l'altre en discòrdia.
Entre Catalunya i Espanya és obvi que no ens posem d'acord. I encara és més obvi qui pateix, qui se sent frustrat i qui té una ràbia cada dia més clamorosa. Només el nostre tarannà bàsicament pacífic i aburgesat ens impedeix encara tibar un xic més el fil, fins a trencar-lo. Altrament, seguim buscant solucions dins la legalitat vigent per poder demostrar al món que els dolents són ells i, nosaltres, uns bons minyons. L'organització i la celebració dels referèndums n'és un bon exemple.
Bé, així, doncs, convencent i autoconvencent-nos que som molt eixerits és com canalitzem la nostra frustració. Tanmateix, la nostra ràbia creix dia rere dia perquè, per molt exerits i bons minyons que demostrem ser, el problema persisteix. I seguim buscant els culpables més enllà de l'Ebre perquè són realment ells qui s'aprofiten de la nostra debilitat. Però mirem-nos-ho per un moment amb els seus ulls: rucs serien, si no ho fessin! Nosaltres treballem per a ells, per tant, per què no haurien d'aprofitar-ho? I si Espanya és paràsita de mena, no ho pot pas canviar Catalunya, que és la parasitada.
No, el nostre punt febre no és la voracitat de Madrid. Els culpables dels nostres mals no són ni el Tribunal Constitucional, ni el PP, ni el Govern Espanyol. El taló d'Aquiles de Catalunya són els nostres propis representants, incapaços de superar la legalitat vigent per a crear-ne una de nova. És cap a ells, cap on hem de focalitzar tota la nostra frustració i la nostra ràbia. Són els nostres representants catalans, els que estan en el tauler de joc i, per tant, només ells poden superar les normes que es van escriure per a escanyar-nos. Si la independència és il·legal per definició, només la desobediència ens durà la llibertat.
Aquells qui volen seguir jugant en un tauler on les normes les dicta l'adversari tenen la partida perduda. No hi ha alternativa: si jugues segons les seves normes, perds, perquè estan escrites precisament per a que perdis. Si intentes guanyar amb la intel·ligència, perds, perquè l'adversari té la força. Si intentes pactar i fer taules, perds, perquè un dels dos jugadors s'ha d'endur el premi. Assumeix, doncs, que no pots guanyar, trenca el manual d'instruccions i abandona la taula.
Ahir, votant independència, vam triar desobeir la legalitat vigent. Demà, quan escollim el Parlament, votarem en conseqüència? O escollirem seguir jugant dins el mateix marc legal de sempre?
…i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte.
