Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Any u

|

- Publicitat -

Després de l'històric acte d'ahir a la cambra catalana, amb la declaració unilateral de la Independència de Catalunya per part d'una majoria inapel·lable de diputats de tot l'arc parlamentari i la posterior proclama des del balcó de la Generalitat per part del President del Govern Provisional, avui surt el sol rere l'horitzó il.luminant, per fi, el futur de la Nació. Després de tres segles de boires i foscor, avui, dia 1 de l'any 1, una llum brillant esvaeix l'ombra de la submissió.

Mira, món, com reneix aquest vell país.

Publicitat

Sortirem a celebrar-ho i ballarem tot el dia pels carrers i les places. Ens abraçarem, ens farem petons i plorarem de felicitat. Per unes hores, oblidarem els molts problemes que ens cal resoldre. Avui, tanmateix, tot està per fer. El món segueix rodant i, més enllà de les nostres emocions desbordades, els problemes estructurals s'han multiplicat per mil d'un dia per l'altre: els hospitals de la Seguretat Social s'han desconnectat de la xarxa i la cobertura sanitària penja d'un fil. Les empreses estatals de telefonia, Internet, electricitat, aigua, gas i combustibles fòssils han començat a deixar de proveir-nos-en. I el país pot entrar en col.lapse sense aquests recursos. Ni tan sols sé si podré acabar de penjar aquest post, doncs la Internet peninsular depèn essencialment dels nodes que Madrid controla. Els nodes d'Internet? No, el que Madrid té és l'interruptor general i el tancarà tan aviat com comenci a reaccionar.

L'aeroport està tancat: la torre de control, depenent encara de l'espai aeri espanyol, ha estat aïllada. Els trens, camions i vaixells de subministres provinents de l'estat Espanyol estan tornant al seu punt d'origen, així que els supermercats, els comerços, els tallers i les indústries poden trobar-se sense matèria prima en qüestió d'hores. Els bancs i caixes espanyols, les delegacions de la Agencia Tributaria i la Borsa de Barcelona no han obert les seves portes. I una part molt important dels diners catalans s'han quedat, òbviament, en el Banc d'Espanya: a més de les darreres recaptacions d'impostos, també han retingut els diners de la propera mensualitat de les pensions, de les nostres assegurances, dels nostres fons bancaris, de les divises del nostre turisme i de les nostres exportacions. Segurament, més endavant, emparats pels organismes monetaris internacionals, arribaran a algun acord, però, de moment, el calaix està buit.

Els mitjans de comunicació espanyols obrien avui la primera plana amb titulars com “Hasta nunca, Cataluña”, “Por fin se fué la fea” o “¡Que os den!”. Per això, a Madrid i a altres grans ciutats espanyoles, milers de catalans i catalanes busquen amb avidesa la forma de tornar a casa, si més no fins que es recuperi la calma. Senten por pels seus fills (Què els diran a l'escola?), per la seva feina (Em mantindran el lloc de treball? Què faran els nostres clients i proveïdors espanyols?), pels seus béns (Segur que em ratllen el cotxe!)… Són milers, també, els que tenen part de la família aquí i s'afanyen a venir per no veure malmesos els seus lligams o simplement per aprofitar una probable doble nacionalitat. Molts altres tornen perquè no volen perdre's el gran moment i els cal viure de prop l'alegria dels seus paisans. Sense oblidar els catalans que estaven a Espanya de forma transitòria, de vacances o per feina, i ara es troben sense un transport públic de tornada disposat a travessar la frontera. Es tracta de molts milers de persones a qui el Govern els ha de garantir un viatge ràpid i segur, però que, durant unes llarguíssimes hores, potser dies, se sentiran sols i vulnerables.

A les casernes espanyoles instal.lades en territori català se sent soroll de sabres. Amb tota probabilitat, el Govern Provisional podrà apaivagar-lo mercès al ràpit l'ingrés de la República Catalana a l'UE, l'ONU i l'OTAN. Però la por a l'incert destí està provocant que l'antiga Policía Nacional, la Guardia Civil i els destacaments de l'exèrcit espanyol a Catalunya es tanquin preventivament a les comissaries i casernes i hagin deixat de prestar qualsevol servei de seguretat. Molts dels seus membres són catalans, o ho són les seves parelles i, per descomptat, els seus fills. Malgrat això, formen part d'un cos militar en territori aliè i se senten odiats i perseguits per les dues bandes. Sense més ajut que l'estat d'alerta general, l'únic cos de seguretat al carrer, els Mossos, no donen a l'abast salvaguardant les institucions i les poques infraestructures que el Govern Provisional té capacitat efectiva per a controlar, garantint l'ordre i mantenint a ratlla els sectors espanyolistes més radicals.

Malgrat el caos, avui cantem i ballem i demà farem la millor cosa que saber fer: treballar. Amb la mateixa disciplina amb que ho feren els nostres rebesavis el 12 de setembre de 1724. Per descomptat, aixecarem el país fins a fer-lo excel·lir damunt les altres grans nacions del món, però haver oblidat el control de tants fronts essencials pot ser un obstacle per un enlairament fugaç. Si pogués tornar enrere advertiria els diputats i diputades que varen tenir el privilegi de proclamar la independència: prepareu el terreny. Prepareu-vos per a ser els caps i gestors d'un estat independent abans de ser-ho de forma efectiva. Cobriu fronts, retalleu serrells i ompliu forats mentre seguiu sent súbdits espanyols, mentre tingueu -malgrat la vigilància al clatell- accés als ressorts claus del país. Deixeu el lliri a la tauleta i baixeu a les clavegueres a fer el que fan tots els estats del món.

I als milers i milers de compatriotes que vam saber engegar aquest viatge sense bitllet de tornada també els diria: tranquils, companys i companyes. Fem-ho, però fem-ho bé. Tenim pressa, però no ens oblidem de guardar-ho tot a la maleta abans de tancar la porta i llençar la clau. Que quan hom vol marxar de casa és imprescindible donar un cop d'ull a les golfes, desenpolsar arxivadors i revisar els fons d'armari, no fos cas que ens oblidéssim de quelcom indispensable per a emprendre amb garanties el nostre nou camí.

Això és el que els diria… si pogués tornar al 30 de juny de 2010.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut