Fa cinc dies que els meus dos hemisferis cerebrals debaten sobre la conveniència d'anar o no anar a la manifestació del dia 10. Com tothom, tinc ganes de mostrar la meva indignació, el meu afartament i la meva ràbia, de tornar a treure l'estel·lada i de cridar més fort que mai: independència! Però, alerta! -que deia aquell-, hauria de fer-ho darrera el President Montilla i tota la plana major del col·laboracionisme.
No ens enganyem, malgrat el que digui la pancarta d'Òmnium, l'stablishment ja se l'ha fet seva, aquesta manifestació. Els mitjans de comunicació -subvencionats, és clar, per aquest mateix stablishment– hores d'ara ja tenen els titulars escrits. No és la nostra manifestació. És la seva. El President Montilla no crida a la revolta, sinó que ens vol per a fer-li costat. No demana que mostrem la força de Catalunya, sinó que mostrem la seva força: milers de ciutadans i ciutadanes darrera seu, fent-li de comparsa. Què sortirà l'endemà a tots els diaris, sinó la foto del President i la xifra -infladíssima- de ciutadans fent-li costat?: “Catalunya i el seu President defensen la constitucionalitat de l'Estatut”.
El segon gran motiu per a que tot un President ens convoqui a una manifestació és la de conduir ordenadament el riu d'indignació extrema que viu la gent de Catalunya i que amenaça en convertir-se (si no ho ha fet ja) en una revolució. Quan l'olla a pressió està a punt d'esclatar, el millor que es pot fer és obrir una vàlvula d'escapament. En cas contrari, l'escuma vessa per tots cantons i, finalment, fa saltar la cuina pels aires. Els estrategues del govern han estat hàbils en aquest sentit, doncs, en ser el propi President qui cridava immediatament a manifestar-nos, s'impedia un daltabaix, la principal víctima del qual seria ell mateix. Calia ser-hi a qualsevol preu i ha acceptat fins i tot anar a segona fila, molt pel darrera d'Artur Mas que estarà a la capçalera. Absentant-se ens hagués servit el seu cap en safata, una diana fàcil on llençar tots els dards. Salvar-se era tan fàcil com dir-nos: “Ho veieu, minyons, com jo també estic molt emprenyat? Apa, sortim junts a mostrar com n'estem, d'emprenyats, cabòries!”.
Fem dues passes enrere i contemplem la situació des de la distància: l'Estatut ha estat El Gran Projecte de les dues darreres legislatures. Pràcticament ha estat el motiu sine qua non de les dues presidències socialistes. Doncs bé, fracassat estrepitosament aquest gran projecte, el President no pot demanar-nos que anem a fer-li de comparsa. Per dignitat i honradesa, la única cosa que pot fer el màxim responsable del fiasco és dimitir, per comptes de passar-li el mort a la ciutadania.
A la xarxa, la consigna cada dia més estesa per al dia 10 és la de convertir el Passeig de Gràcia en un mar d'estel·lades i cridar únicament “independència!”, ofegant així la presència de l'unionisme oficial. Pot ser divertit veure el President Montilla, en Saura o en Duran-Lleida envoltats d'estel·lades anticonstitucionals. Però, i desprès… què? Una altra manifestació on abocar la nostra adrenalina continguda. I els nostres renecs, si cal. I després? En fi, veuré marxar els autocars i, malgrat tot, lamentaré no haver-m'hi apuntat. Ho miraré per la tele (si algun canal ho vol emetre) i em sabrà greu no ser-hi. Però em quedarà el consol de recordar que, només dos mesos després, l'11 de setembre, podré manifestar-me i cridar tant com vulgui sense hipoteques, sense haver d'eclipsar ningú. I, un parell de mesos més tard, tornar-ho a fer de forma definitiva, escollint la única opció política que em presenti un projecte clar i diàfan, sense eufemismes ni més ziga-zagues, que ens condueixi urgentment cap a la secessió.
