(Advertim el nostre públic que el vídeo incorpora un àudio d’un programa d’Arús, per si en voleu treure el so).
Aprofitant l’avinentesa de la gloriosa jornada de dimecres, avui recordarem una de les primeres grans nits del Barça de Johan – dempeus- Cruyff: la final de la Copa del Bon Vivant a València el 1990, en què el Dream Team va posar de genollons la Quinta del Buitre davant els nassos del campetxano i la grega, que varen viure sensacions de la mateixa naturalesa que dimecres, potser no tan profundes per l’evident diferència entre haver-hi 3/4 parts de camp de seguidors bascos o haver-n’hi la meitat de mesetaris. Per fer-nos una idea de l’ambient que es respirava aquell vespre a Mestalla, guardem silenci solemne i recordem les sàvies paraules al final del partit del lateral dret del Reial Madrit aquell dia, el legendari no-nacionalista Miguel Porlan “Chendo”: “Lo que me jode es que la Copa la hayan ganado unos que no son españoles” (…) ”todo el partido insultando a España, gritando ‘españoles puntos suspensivos’ (sic)”. Va ser la primera gran cremà separatista al camp de Mestalla, ara fa 19 anys. Es va reproduir el 1998 amb la final Barça-Mallorca al mateix escenari, en la què el mestre Puyal va batejar com a Copa del Rei En Jaume, amb megafonia en català inclosa, per a més alegria dels no-nacionalistes i va arribar al seu punt àlgid dimecres, dinou anys després del minut de glòria de Chendo.
Aquell partit va servir per escarnir i derrotar l’enemic a una ciutat sagrada de la nostra nació, al nostre Stalingrad, al nostre Sebastòpol i a més va ser la primera gran nit en què Déu va prevaldre sobre les tenebres i les bèsties de l’avern. Després d’haver donat en el seu primer any el primer títol europeu en set anys, d’haver fet tornar el públic a l’estadi i d’haver definit un estil de joc propi i molt atractiu, després de les dificultats i mals resultats de la segona temporada a la .lliga i la Recopa, l’assemblea de majares demanava el cap de Johan Cruyff i el seu patíbul havia de ser Mestalla, on aquella tarda el sol era tapat per un núvol de voltors amb carnet de periodista o seient a la llotja.
Efectivament, Johan va ser fidel al seu 3-4-3, que en realitat va ser més 2-5-3, ja que Koeman va jugar avançat per davant els centrals Alexanko i Aloisio, al lloc d’un Milla que feia el ronso per renovar i acabaria al Madrid. I quan es va saber l’alineació, es va aguditzar el soroll de ganivets, ja que als limitats professionals de la pornografia premsa esportiva barcelonina i a la cúpula nunyista se’ls feia massa coll amunt d’entendre que es pogués jugar amb només tres defenses contra l’equip que acabava de batre tots els registres golejadors al campionat de lliga. Algun directiu, off the record s’hi va referir com a “l’última cruyffada“.
Mòrdor i la caverna culé havien esdevingut aliats de facto per avortar la incipient revolució políticoculturalfutbolística que amenaçava l’hegemonia dels primers al futbol hispànic i dels segons al metastàsic cos barcelonista. Però no comptaven que amb tres defenses, amb quatre o amb cinc “si tu tens la pilota, el contrari no la té”, com ens ensenya Déu als seus evangelis. I efectivament, Koeman, Amor, Robert, Eusebio i Bakero es varen encarregar que el contrari no tingués la pilota, que Aloisio i Alexanko no patissin gens i que Laudrup, Txiki i Julio Salinas sembressin el pànic a les files borbòniques. I va ser així que el basc Txiki va recollir un míssil del que seria l’heroi de Wembley perquè l’aleshores joia del planter el migcampista Amor entrant al remat des de segona línia fes el primer gol; tota una metàfora de l’època que s’encetava.
Un estil, una cultura, un temps, que s’obria camí davant el passat, com als temps en què els cromanyons conviviren amb els neanderthals. Les noves formes, els nous aires, contrastaven amb les mostres de senyoriu, categoria i elegància a l’ús fins aleshores: el senyoriu i la categoria del sensei Núñez descollonint-se a la cara d’un desencaixat Ramon Mendoza amb el gol de Salinas. Ara imagineu que el dia del 2-6 això ho hagués fet qui tots sabem què no hauríem hagut de llegir dels borderlines de la premsa esportiva de Barcelona o de Mòrdor. El senyoriu i l’elegància de tot un Hugo Sànchez clavant els tacs a la cuixa d’Aloisio o les primeres anotacions a l’expedient criminal d’un jovenet i precoç Fennando Yerro. I si dimecres l’orangutà que va fer blanc al cap de Dani Alves va ser identificat i denunciat pels seus companys de grada, en la final del 90 Zubizarreta va ser agredit impunement.
Aquell 5 d’abril de 1990 va ser la posada en òrbita de la nau cruyffista. Mòrdor no tornaria a guanyar una lliga fins al 1995 i en aquest temps Més Que Un Club en guanyaria quatre i la primera Copa d’Europa. Y no hase falta desir nada más.
Una vegada més, l’etern retorn, el temps cíclic dels grecs, el circuït tancat de la història. I una vegada més, quan la nau blaugrana ha estat comandada pels nostres, els nostres no han faltat a la cita.
Signat: Ròdia.
