Efectivament, si repassem la nostra història, inevitablement ens abassagarà una sensació de dejà vu: des dels botiflers de 1707-1715 fins als sociovergents del 1975-2009 passant pels filofeixistes encapçalats per Cambó 1933-1939. El Vichy català format per l’oligarquia nostrada, nobles ahir, burgesos avui, aliats eterns de l’invasor a canvi de la protecció de llurs privilegis. Del Decret de Nova Planta a l’estatut-patena de la Moncloa.
La segona restauració borbònica, el 1975, còpia sorprenentment fidel de la primera cent anys abans: liquidació de qualsevol veleitat republicana i democràtica i artifici barroer per prevenir-se de prims i figueres. Així, el partit conservador de Cánovas del Castillo va promoure la creació del partit liberal de Sagasta, el que havia de ser el primer partit “progressista” espanyol. Sagasta, el primer impostor. Així, varen establir el nou règim borbònic sobre les bases d’un paripé bipartidista en què ambdós partits es turnaven al govern mitjançant totes les tupinades electorals necessàries. Manar sempre manaven els mateixos. Tupinades electorals? Impostura progressista? Paripé bipartidista? 2009? Sí, 2009 i també 1874. Prodigiós, veritablement prodigiós. Amb Exposició Universal de Barcelona del 1888 equivalents a les Olimpiades del 92, amb clara intencionalitat propagandística del règim “no-nacionalista” de “nosotros los demòcratas”. Per això els catalanistes de Valentí Almirall, oposats al borbó i als seus putxinel·lis “demócratas” el varen boicotar. No ben bé com al 92. És evident que des de la primera restauració a la segona hi ha hagut un canvi pregon en el catalanisme hegemònic i no precisament a millor.
I efectivament, cent anys després, vejats miracle! conservadors i progres espanyols tornen a posar-se d’acord per estalonar el nou règim borbònic sobre les bases posades pels militars colpistes, Martinez Campos el 1874, Franco el 1936. L’inconvenient de les veleitats democratitzadores del legítim successor al tron va ser solucionat exilant-lo a Portugal amb el vist i plau del seu fill Juanito, que ja havia vist aclarit el camí amb l’oportuna mort del seu germà. Així, el campechano bonvivant, el primero de los españoles, agafa el testimoni que el 1969 havia jurat defensar davant l’amic dels industrials catalans, kolaboràtxniki però no ximples, i la festa del 36 la pagaren per alguna cosa.
Així, dins el braç polític de l’oligarquia catalana, el PSCDC, va esclatar la guerra per veure qui feia més reverències i genuflexions per minut davant l’ocupant, amb victòria contra pronòstic de Jordi Pujol, tot obtenint el favor dels consells d’administració per col·laborar a la recreació del nou paripè borbònic a canvi d’un bocí de pastís: el fantàstic finançament que trenta anys després, o quaranta, o cinquanta, Solbes concedirà si li plau i Rubalcalva considera que unes eleccions, un vessament de txapapote o una lesió de Raul desaconsellen el moment..
Però, considerant amb molt bon criteri que el tall de pastís era excessiu, el 23 de febrer de 1981 els militars espanyols protagonitzen un reeixit cop posant punt i final a qualsevol aspiració de les afligides merdetes perifèriques i de les classes populars d’arreu de l’estat. Conclòs el tràmit, aparició estel·lar de Juanito que li valdrà tenir els nostres polítics eternament enganxats a la seva cigala i la colleta de ximples útils sacrificats, a la garjola. L’ordre constitucional va ser efectivament restablert, però no en el sentit que els passarells es pensaven.
I bé, gràcies a l’èxit del cop, la transició a la democràcia es va veure avortada, l’autogovern català diluït dins el cafè para todos, l’església catòlica conserva els seus privilegis, els morts segueixen dins les cunetes, el salari mínim no puja i els catalans que no poden defraudar a hisenda, ço és, els que cobren una nòmina, paguen la broma.
Però com el sol que torna cada matí, sovint també de tant en tant els mecanismes de la història ens retornen la cara dolça dels tràngols amargs. El 23-f del 1981 va ser seguit per un esdeveniment futbolístic feliç el maig d’aquell mateix any: la victòria dels reds del Liverpool a París contra el Madrid dels garcias i Vujadin Boskov (“futbol es futbol”), el mateix entrenador que tornaria a fer d’extra onze anys després en una altra de les grans performances que han dignificat aquest esport: la Final de Wembley.
I, heus ací, que el mes de febrer d’enguany TVE, la de todos que paguem nosaltres, ens ha delectat amb una nordcoreana campanya de culte a la personalitat, genuflexions altmedievals i orwellianes falsificacions dels fets servits amb edulcorants a una audiència que evidentment tenen per ximple i que no dóna senyals que no sigui així, per enaltir la figura de superjuanito fins a cotes d’heroi cinematogràfic al què només ha mancat que vestissin amb capa o a l’estil Capitan America amb les escaients modificacions d’abillament.
Tot, com sempre, molt avançat, modern,edificant i no nacionalista, ben a l’alçada d’un estat per sota de l’Aràbia Saudí i el Txad en independència judicial.
No discutirem pas l’èxit de l’obscenitat laudatòria hispanoborbònica i catalanobotiflera, essent-ne tal el ressò, que els botxins de la Invencible no han volgut restar aliens a l’homenatge i fent gala de l’habitual gentilesa britànica que ja coneixem de Lloret i Eivissa, els gentlemen del Liverpool, que ja varen saludar la fita borbònica del 81, s’han sumat a la commemoració amb un entusiasme admirable dirigits per un euskaldun de Tolosa de nom Xabi Alonso. Atès que un 1-0 hauria pogut ser interpretat com que se’ls perdonava la vida i no hi ha res més innoble i humiliant per a un espanyol, per evitar un sentiment d’afront i desconsideració que hauria pogut provocar l’ocupació espanyola de Gibraltar, els reds, liderats per Drake-Alonso i Nelson-Gerrard, varen procedir amb el rigor que mereixia l’èpica avinentesa a triturar el Noble Ibérico Adalid davant les càmeres de tot el món per engrandir la seva llegenda als gruixuts annals del martirilogi espanyol. I per a la completa reedició de la història només hi va mancar “chorreos” Boludo planyent afligit: “Yo mandé mis naves a luchar contra el enemigo, no contra los elementos”; efectivament, no era un equip de futbol allò al que es va enfrontar la nova Invencible chorreadora: si fiblons i tempestes varen retornar la primera Invencible a Santander feta estelles, ara un tsunami red expulsava a tot el firmament fragments de la putrefacta nau madridista i escopia a l’abisme exterior l’Ulisses madridista Raúl, amb tota la seva infortunada tropa de mercenaris dels nous Tercios, dels qui només va mancar que els anglesos se’n quedessin les orelles com varen fer els catalans a la Batalla de Montjuïc.
La Invencible el 1588, Trafalgar el 1805, Paris 1981. El 27 de maig de 1981 els feixistes es varen adonar que contra els reds de res no els servia de cridar “todo el mundo al suelo”, ja que si es llençaven a terra era per practicar tackles nacionalistes i antidemòcrates a les cames de Juanito, Cunningham i Santillana. Finalment, l’Horace Nelson, el Sir Francis Drake de 1981 no seria cap almirall, sinó un lateral esquerre de nom Alan Kennedy.
I ara un cop més, els fets ens situen davant el temps cíclic dels grecs: l’etern retorn. El Liverpool no ha faltat a la cita i sobre l’escenari després de la tempesta planeja un paper de diari amb data del dia abans, amb l’encapçalament MARCA i la sentència desafiant: “Esto es Anfield … Y QUÉ?”.
Signat: Ròdia
