“El camino bueno es ignorar las injusticias del azar (una de cuyas formas es el arbitraje) y poner uno de su cuenta los mejores medios. El camino malo es repetirse como una letanía que al rival se le conceden favores y que juega con ventaja, porque eso equivale, justamente, a darse por vencido” D’aquest manera s’expressava el director de l’aas, Alfredo Relaño, a l’article “todo el mundo ayuda al Madrid” publicat el gener de l’any dos mil dos. Les hemeroteques -un cop més- han deixat en evidència a l’inventor del Villarato. El camarada Jan Urban ens ho recorda de manera brillant a Territorio Polaco: “cada día nace un tonto, lo importante es saberlo encontrar“.
Un Relaño (as) que fa temps que ha deixat de fer un diari esportiu, més o menys digne, per endinsar-se de manera desenfrenada pel viaranys d’un periodisme més que groc per tal d’intentar retallar l’avantatge que li porta Marca. Un Inda (Marca) fitxat per a dignificar la premsa esportiva i que la setmana passada ens ha deixat aquesta “carta abierta a Josep Guardiola i Sala (con acuse de recibo a Txiki Begiristain i Joan Laporta)” ,que mereixeria -per sí sola- la seva inhabilitació a perpetuïtat. A perpetuïtat no revisable, per descomptat. Una carta que fins i tot ha provocat que el director adjunt de Marca, Santiago Segurola, publiqués -un cop superat l’atac inicial de vergonya aliena- l’interessant article tiempos miserables amb aquest espectacular i demolidor paràgraf final: …se conceden premios prestigiosos a los difusores de la basura, se busca el agravio y el daño, se animan mediocres y violentas polémicas, se alimentan los instintos más bajos y los personajes más ridículos, se desacredita todo y nada se salva. Tampoco el fútbol. Una pena”. Un Segurola, recordem-ho, que va ser durant molts anys guia espiritual, patum i vaca sagrada del País, la Ser i el Larguero i sorprenent fitxatge de Marca per intentar elevar el nivell del pamflet del Jotapedro. Objectiu no aconseguit, evidentment.
I és que la Brunete ja les té aquestes coses. Igual et trobes a l’intel·lectual, culte i polifacètic Segurola a les files de Marca com al falangista autèntic, Martín Petón, pontificant de futbol des de la Ser i/o des de la televisió pública espanyola. El món al revés. Aquí l’enllaç a la notícia de Público sobre Petón y el centenar d’assistents a l’homenatge pels caiguts de la División Azul. Aquí un altre enllaç amb interessants comentaris sobre aquest estudiós de José Antonio i de la Falange. Menció especial per als seus companys de Carrusel Deportivo que no han dubtat ni els ha tremolat el pols a l’hora de solidaritzar-se incondicionalment amb ell. No com d’altres que no dubten en barrejar política i esport.
Un món al revés dèiem… o potser no tant: Marca i As units pel Maligne. Jutges de Franco i jutges de Mister X, units contra Garzón. El PP i el PSOE units per la loapització del mapa autonòmic. Un rei que demana un gran pacte d’estat i el talibà Rouco diagnosticant sobre les causes espirituals de la crisis econòmica. Un talibà Rouco, lider d’aquesta gran corporació anomenada Conferència Episcopal , que mai va pagar impost de patrimoni i que, per descomptat, no paga ni mai pagarà impost de societats. Una conferència episcopal que si posés en venda, per exemple, la catedral de Toledo, podria generar tresoreria suficient com per pagar els sous dels capellans fins l’any 2525 aproximadament. I tot plegat beneit per una CiU que no dubta en apuntar-se al carro del pacte de manera incondicional: ‘Cal ocupar-se dels problemes que preocupen a la gent, salvar l’economia i oblidar-se d’aventures sobiranistes’ Duran dixit. Un Duran que segons les enquestes seria el polític més ben valorat juntament amb la lider d’UPyD, Rosa Diez, la qual cosa seria la clara constatació que les enquestes no tenen la més mínima credibilitat, Un Duran que encara no ha perdut les esperances de ser ministre però que a Rival Petit tenim molt clar que ja s’hi pot anar posant fulles. Abans veurem l’Espanyol jugant la Uefa o al Xerez salvant la categoria.
Un Xerez que no només es va negar a fer el passadís al futur campió del doblet, el Real Madrid, com molt bé ens recordava en Popota a la crònica de la jornada, sinó que a sobre va procurar mantenir un terreny de joc en condicions impracticables per tal de dificultar les accions dels galàctics. Un camp que va merèixer la portada de Marca tot preparant l’excusa davant una hipotètica debacle. Una ridícula demostració de canguelo i falta de confiança en les possibilitats del Maligne. El Maligne jugava de pena, s’emportava els tres punts i s’encomanava al Pateti per escurçar distàncies amb el Barça. Un Barça que, com ja és tradicional, perdia el partit i,a més a més, la imbatibilitat a la lliga.
Una derrota que els bons culés ja teníem descomptada i que dona una mica d’oxigen i vidilla a la histèrica Brunete. Una derrota que ens deixa dos lesionats musculars més i una setmana que es tanca amb un total de sis lesionats. Sis lesions molt similars. Gairebé un rècord mundial…i en Laporta sense dimitir.
Això no es pot permitir.
Signat: Urdin-Gorria
