Xiulada a l’himne espanyol, esbroncada als Borbons i humiliant exhibició blaugrana davant d’un altre projecte milionari del Ser Superior, el Florentino Nodoyuna Pérez. Un fracàs dels malignes i un èxit culé que a Rival Petit -i perdoneu la immodèstia- fa temps que ho vàrem avançar. Tampoc és que tingui massa mèrit, doncs els que hem vist jugar en Joan Creus sabem que estem en mans d’una ment privilegiada. Un Creus que va saber mantenir en Xavi Pascual quan els espavilats de la premsa sandro-nunyista ja fotien la tabarra amb el sobrevalorat entrenador merengue, l’italià Messina. Creus&Pascual, un tàndem immillorable. Inevitable el paral·lelisme amb el futbol: Creus/Txiki i Pascual/Pep. Que duri!
L’esbroncada a l’himne i als Borbons ja la teníem descomptada, però a Rival Petit volem recordar que els Borbons no assistien a una final des de l’any 2001 i que- ves per on- ha estat a Euskadi on s’han reincorporat a un d’aquests compromisos protocol·laris inherents al càrrec. Un extraordinari esforç i un feixuc sacrifici que dubtem molt contribueixi a incrementar la productivitat de la depauperada economia espanyola, però que de ben segur -digueu-nos malpensats- contribuirà a cremar una etapa més en la calculada estratègia del no-nacionalisme espanyol, que ha de culminar amb la presència de la selecció espanyola de futbol a la gespa de San Mamés i dels reis a la llotja presidencial. La monarquia al servei de la vergonyant coalició ppsoe per reconduir les díscoles provincies vascongades pel recte camí de la constitució espanyola la única verdadera, i els compañeros Fatxi López i TLM Besugoiti, decidits a profanar la Katedral, preocupats com estant en resoldre els problemes reals de la gent i no per perdre el temps en qüestions identitàries.
La casualitat ha fet que tot plegat hagi passat just pocs dies després que l’esquerra abertazle hagi aprovat un document on s’aposta clarament per la confrontació democràtica i pel final de la violència. Un document que ha tret de polleguera al ministre de l’interior, Alfredo Rubalcebes, que -recordem-ho un cop més -és l’únic ministre que manté el record d’haver sobreviscut a l’escàndol dels GAL. Un ministre que -en plena deriva repressiva- ens ha obsequiat amb la detenció d’uns suposats terroristes amb la samarreta de la roja el equipo de todos. No ha transcendit si les samarretes estaven signades i dedicades per en Salva Ballesta, però molt ens temem que el referit ministre -conegut per la seva filia merengue- rebi l’encàrrec de la Brunete per procedir a la desarticulació immediata del itinerant i perillós comando Villarato.
El calendari també ha volgut que avui sigui el no sé quin aniversari del 23F d’infausta memòria. Esperem que l’oferta del rei proposant un pacte d’estat no amagui segones intencions. Després de veure al líder de la Faes i sentinella d’occident obsequiar al personal amb un clara i nítida botifarra espanyola, no ens estranyaria gens que és postulés com el nou Elefante Blanco, si la situació ho requerís. Bé, millor no cridar al mal temps i desitjar-li -de tot cor- que s’apunti a un bon programa de desintoxicació etílica o a la lliga espanyola de pádel.
Una setmana on, després de la derrota del merengues a terres lioneses, hem pogut veure com s’aprofundia la divisió entre les diferents faccions de la Brunete i el gran dilema amb l’ingeniero Pellegrini. A can Marca apostaven descaradament pel fitxatge d’en Mourinho. Pretensió que han hagut de deixar en stand by després de la golejada dels dolents davant el Vila-real posttxingurri. D’altra banda, la ressaca de la derrota copera de bàsquet, ens ha deixat un impagable document sonor a càrrec del pope de la Ser, el repel·lent, desagradable i mala persona josierra de la Morena. Impressionant la quantitat de bestieses i falsedats que es poden dir en un parell de minuts. Arguments de pati de col·legi i d’un cinisme espectacular fora de mida. Si pogués, el condemnaria a pronunciar 100 vegades Sergi Llull.
A casa nostra, les llargues setmanes sense futbol, a part de les ja conegudes lesions musculars, també ens deixen sucoses declaracions polítiques. En Maragall ens recorda que el tripartit cansa i que no té projecte de país i en Duran disposat a pactar amb en Zapatero per salvar l’economia i perquè té projecte de país, però -ves per on- aquest país es diu España. Bé, declaracions a banda i a l’espera de la jornada champions de vuitens, el cap de setmana ens ha deixat el partit número 100 d’en Pep a la banqueta. Un partit 100 al que li dedica aquest article el periodista Ramon Besa, un dels pocs periodistes -sigui dit de passada- que sobresurt amb diferència del nivell de mediocritat en que està immers el periodisme esportiu. No és casualitat que hagi estat guardonat recentment amb el premi MVM al periodisme. Us deixo l’últim paràgraf del referit article:
Guardiola le ha dado al Barça la misma identidad que en su día le proporcionaron figuras como Oriol Tort o Ángel Mur y ahora le procura Carles Naval y Paco Seirul·lo. Desde la inteligencia emocional y racional, ha practicado la autoestima y ha combatido el victimismo con tanto acierto que ha pasado a ser la excusa del madridismo después de ser la causa del barcelonismo. La grandeza de Guardiola es haber conseguido que la afición no esté pendiente de los títulos que se pueden perder o ganar, sino de sentirse orgullosa de pertenecer a un equipo que juega al fútbol de manera tan particular, noble y bonita, un tesoro para un pueblo como el catalán, que siempre encontró fórmulas mixtas, en deporte, política y economía, para combatir al rodillo imperialista.
I mentre en Jan Laporta segueix acumulant títols, el sandro nunyisme i els seus satèl·lits segueixen questionant la filosofia continuista.
Signat: Urdin-Gorria
