No, no és la crònica dels oscars. És el títol d’una pel·lícula d’en Tarantino. La darrera que he vist. Traduïda com a Malditos bastardos a Espanya o Bastardos sin gloria a llatinoamérica. Un relat irreal de la segona guerra mundial on Tarantino reescriu la història. No estic segur del tot si basterds vol dir exactament bastardos, doncs he llegit alguna crítica on es refereixen a basterds com a cabrons. Bastards o cabrons, tan se val.
Es tracta d’un grup de soldats americans reclutats pel tinent Aldo el Apache (Brad Pitt) amb la missió de matar alemanys amb mètodes poc ortodoxes i amb accions brutals que siguin recordades pels seus enemics. Entre els reclutats hi hauria un soldat especialista en arrencar cabelleres als nazis o també el musculós sergent Donowitz, conegut pels alemanys com l’Ós Jueu, amb afició per matar nazis destruint els seus cranis amb un bat de beisbol. Una de les característiques dels basterds es que sempre deixen un supervivent perquè expliqui als nazis les seves brutalitats, però abans de deixar-los anar els hi marquen una esvàstica al front mitjançant un ganivet.
Paral·lelament i sota el marc de l’ocupació alemanya, la jove jueva Shosanna Dreyfus aconsegueix escapar després de presenciar l’execució de la seva família a mans d’un coronel nazi. La noia viatja a Paris i comença una nova vida regentant una sala de cinema que serà confiscada per Goebbles per estrenar -davant de tota la plana major nazi Hitler inclòs- una pel·lícula sobre les heroïcitats d’un soldat alemany. El destí fa que tots es trobin al cinema on la Shosanna prepara la seva gran venjança. No quedarà ni rastre del Tercer Reich. Socarrats vius a la platea del cinema.
Aquest casual paral·lelisme entre la missió del grup dels basterds i la cruel venjança de la Dreyffus, m’hauria afectat personalment. Sí, a mesura que s’intensifiquen les campanyes de la Brunete mediàtica sobre el Villarato&derivats i comença a consolidar-se aquesta greu perversió del que és i ha estat la realitat futbolística dels darrers cinquanta anys d’aquest país, sovint pateixo o gaudeixo de malsons que associacio a la visió recent de les escenes més violentes de la pel·lícula de marres. Intento recordar els somnis així que em desperto, però ja sabeu el que costa retenir-los. Només en recordo alguns fragments:
-El cruel caçador de jueus, el coronel Hans Landa, se m’apareix a tots els somnis perseguint culés caricaturitzat de Eduardo Inda, el director de Marca. El físic similar i l’aspecte malaltís d’ambdós personatges suposo que hi tenen a veure.
-En un altre somni em veig reclutat per l’Aldo el Apache: 1)com a soldat ras del grup dels basterds arrencant la cabellera del Manolo Lama 2)com a sergent Donowitz esclafant la closca del Tomàs Guasch amb un stic d’hoquei sobre patins i 3)arrencant la barba d’en Relaño amb unes pinces de depilar anxoves.
-El somni que recordo més nítidament però, és el que jo mateix, caricaturitzat d’Aldo el Apache, estaria reclutant voluntaris per a la formació i constitució de l’escamot Rival Petit, el qual s’encarregaria -mitjançant algun tipus d’engany que no recordo- de concentrar tota la caverna mediàtica i tots els indigents intel·lectuals de la premsa esportiva barcelonina a l’estadi Santiago Bernabeu, com si del cinema de la Shosanna es tractés. Davant la dificultat de cremar l’estadi, veig en el somni que la idea seria gasejar-los, però en tractar-se d’un estadi descobert es faria bombardejant-lo amb bombones buides de gas butà, com aquell acudit de l’Eugenio. Val a dir que, en el somni, i com a caverna mediàtica, també hi apareix el CGPJ, el TC, el TS i l’Audiència Nacional.
El que no és un somni i que a Rival Petit considerem una gran noticia per a tots els bon culés, és l’anunci de la venda del grup monàrquic i nacionalista Prisa a uns especuladors nord-americans. El que va ser buc insígnia de la Beautiful People o l’Imperi del Monopoli com va batejar-lo el periodista José Maria Garcia, àlies Butanito, aquell que va ser el rei de la nit esportiva radiofònica fins que va gosar enfrontar-se al Ser Superior de l’època Aznar. El Butanito, no només va caure en desgràcia, sinó que fin i tot va agafar un càncer. Doncs bé, l’anunci de la venda seria la puntilla o descabello (com diriem en lleguatge taurí ara que està d’actualitat), per a rematar el cúmul de desgràcies iniciades quan el president amb més títols de la història del Barça els hi va tancar la mamella del futbol. Sís títols sis, el 2-6 del Bernabeu i la cirereta final: l’enfonsament de PRISA. Un rècord inigualable, fets i no paraules…
El que tampoc és un somni són les 22 hores sense llum a que hem estat sotmesos pels impresentables d’Endesa i que ha contribuit -entre d’altres problemes- a que aquest post s’hagi retardat 24 hores. A la cúpula d’Endesa els nostres pitjors desitjos.
En quant a la portada, i després d’haver visionat el video-relaño sobre el villarato, no hi ha color. Si Hollywood hagués establert la categoria del friki-video, el Relaño hauria obtingut l’Oscar. El vídeo es mereix tots els honors i aquí el deixo per escarni públic d’aquest líder de la Brunete.
Signat: Urdin-Gorria
p.d.: Catalanes en Almeria, una deliciosa crònica del Barça-Almeria.
