Tocat i enfonsat un altre projecte galàctic. Al ritme que va el Tito Floren, l’únic trofeu que podrà exhibir al final de temporada serà la victòria del seu amic Sandro Rosell a la presidència del Barça, a menys que es posin les piles –esperem-ho- els defensors del model de Club que ens ha portat a gaudir del millor Barça de la història. Un altre projecte galàctic –dèiem- que tenia coll avall que sortiria victoriós del clàssic i deixaria gairebé sentenciat l’únic títol possible a que encara podia aspirar el Maligne.
Res de res, un altre clàssic i una altra exhibició blaugrana que no la va poder impedir ni el desesperat recurs a la violència del Ramos, l’Alonso i companyia. Una violència que s’encarregava de suggerir prèviament el coronel Inda des de les pàgines de Marca: “Juan Merengue tendrá que cruzar los dedos para que los suyos tengan más puntería que en el partido de ida. Con eso y con frenar a Messi, por lo civil o por lo criminal, a lo mejor tal vez baste” i que la resumia post-partit i de manera brillant l’entranyable Stoitchkov: “Unos daban patadas como burros y otros jugaban al fútbol”.
Una nova demostració de superioritat blaugrana amb l’aperitiu inclòs –com ja és habitual darrerament- d’un nou repàs al Madrid de bàsquet, camí de la Final Four de París. Un clàssic que arribava precedit d’una demostració de cruyffisme radical amb la sorprenent alineació presentada per en Pep. Com una mena d’homenatge personal al gran mestre Johan, just la setmana en que era nomenat President d’Honor. La màxima autoritat mundial viva en matèria futbolística, el millor jugador** i el millor Club del món units per seguir fent història per a ràbia i disgust del sandro-nuñisme en general i de la Brunete nostrada en particular. **Sí, sí, el millor jugador de la història. I que no us embauquin amb la cantarella dels Di Stefano, Pelé i Maradona. Només cal veure els videos.
Sota els crits de Laporta cabrón, España es tu nacion, el president més desacomplexadament catalanista i amb més títols de la història del Barça, li tocava compartir llotja amb destacats membres del PP, doña Esperanza yodestapeelcasogurtel Aguirre i el merenguito Aznar López entre d’altres. Membres del PP que, veient la superioritat del Barça, ja només els queda el consol de veure si aquesta setmana –per fí- el Tribunal Constitucional es carrega el que queda d’aquell prometedor estatut del 30 de setembre. A no sé que facin com els de l’Audiència Nacional que, contra tot pronòstic, han absolt als imputats pel tancament del diari Egunkaria. I això que estava més que acreditat que el diari s’escribia en basc i només en basc.
La qualitat superior blaugrana és aclaparadora i els fets són més que tossuts. La Brunete sap que té la lliga perduda, però –inasequible al desaliento– no es rendeix. A tall d’exemple alguns titulars de Marca, As i declaracions del Valdano: “El alirón aún es posible. Con un requisito imprescindible: ganar los últimos siete partidos del campeonato. No es un hecho fácil. Sólo tres equipos lo consiguieron en la historia de la Liga: el Atlético en la 65-66, el Madrid en la 80-81 y el Villarreal de Pellegrini, que tiene el récord en la 06-07, cuando ganó los últimos ocho encuentros” “Pellegrini ya hizo la machada con el Villarreal en la 06-07″ “Quedan siete partidos y el Madrid no se rinde” “No es fácil, pero tampoco inverosímil, que el Barça se deje dos empates” “El Madrid podría ganar la Liga y el Barça podría acabar la temporada sin nada. El fútbol ha dado cosas más raras”
A can Barça només ens cal tenir en compte les recomanacions del camarada Urban de Territorio polaco per acabar la temporada sense sobresalts: “En lo que queda por andar, en el patético campeonato de la asquerosa nación que nos ocupa, básicamente se trata de no resbalar con ningún excremento de los que quedan en el camino, sea este el Zeviya, el Heré, el Fachadolid, o la sarnosa y sifilítica cría del chucho, que nos espera el sábado babeando su rabia y su odio por lo que nuestros chicos hicieron con su padre.”
Recomanacions que poden ser més que suficients, però ja cal que estiguem a l’aguait i que no ens enxampin amb els pixats al ventre.
Encara recordo el segrest del Quini.
Signat: Urdin-Gorria
