Havent culminat la primera fase decisiva de la lliga -amb tres partits en els que vem entrar com a segons i en sortim com a líders i am un calendari força més benèvol-, ens preguntem si va fer bé el Barça en prendre’s el derbi metropolità disputat sota la presidència de l’alcalde de Cornellà com un entrenament amb públic. La resposta és sí: amb els deures fets, el preceptiu era dedicar el partit a fer provatures tàctiques i, sobretot, a evitar que cap dels jugadors clau sortís del camp tocat. Que és exactament el que va fer el Barça de Cruyff, Laporta, Txiki i Guardiola.
Anem a pams. Ara l’equip afronta la setmana de la Champions, on es preveuen dos partits duríssims i de la màxima exigència. El tema lliga, com ve essent habitual, es va encarrilar quan tocava fer-ho, i queda aparcat fins els tres partits en vuit dies que seguiran a l’eliminatòria contra l’Inter de Mourinho. El primer d’ells serà el més complicat, doncs els germans de la pampa estan fent un dels seus habitualment potents finals de temporada. A favor nostre, emperò, hi juga el fet que, després d’aquell partit -que té un plus de dificultat per venir immediatament darrera l’Inter-, tot farà baixada. i ja només quedaran dos partits a casa i la visita a Sevilla, quatre dies abans de que els locals juguin la final de copa i després de que hagin jugat també entre setmana, quelcom al que estan menys habituats que nosaltres.
En altres paraules, analitzar basant-te en l’últim partit sol tenir poc recorregut, especialment quan al davant tenim una plantilla que, per bé que ha aixecat el peu en algun moment, en els partits de sí o sí ha fet exactament el contrari que els nostres enemics: complir. Tot això ho comentàvem amb un colega força savi, que a més afegia que la culerada havia de passar olímpicament dels nostres veïns metropolitans. Per ells, el partit contra nosaltres és el partit. Per això l’analfabet del seu president troba que van merèixer endur-se de calle un partit en el que van tirar un cop a porta, i la seva afició va sortir del camp pensant que de jugar sempre així ocuparien llocs europeus quan la realitat es que van acabar defensant i celebrant un empat a res contra un rival en inferioritat, en actitut contemplativa i que tenia en ment seguir fent proves i consolidar l’entramat defensiu de cara al partit de Milà -per cert, des del gol de l’Arsenal a l’estadi ningú ens ha fet un gol de veritat, és a dir, amb el partit viu, cosa que a la lliga succeeix igualment des del partit de l’Almería de fa mes i mig-.
Continuava el meu amic fent una comparació del que han de suposar aquests partits, on al seu parer l’única cosa que importa és l’educació. “Això”, deia, “és com una noia que em trobo cada Dissabte quan vaig a comprar al super. Té la síndrme de Down, i de tant en tant se li posa al cap que algú de la cua se li vol colar i comença a insultar i a vegades fins i tot la senyora que l’acompanya l’ha d’aturar quan intenta agredir alguna velleta. En fi, la vida és dura, però el manual d’urbanitat mana que, quan li entra el telele, el millor és donar-li la raó i seguir pendent de les coses importants”. I això, sí amics, és el que sàvia i educadament va fer el Barça a Cornellà, tal i com tocava. I si volen canviar les porteries per llocs de venda ambulant d’escopinyes o designar Samaranch president d’honor, ser respectuosos amb ells.
