El Barça segueix superant obstacles, i es va desfer d’un partit trampa que precedia la setmana més important de la temporada, amb dues finals que marcaran el futur culé a la lliga i a la Champions. El partit ja venia de tort per la poc decorosa decisió de la Junta de Laporta de fer un homenatge al Nou Camp al que la premsa internacional va descriure com a feixista i corrupte, el perico Samaranch. En aquest sentit, cal agraïr de tot cor als socis que van respondre a la provocació amb el mateix civisme amb què fa un any es va homenatjar el Borbó a Mestalla. En resum, hi havia els mateixos motius per homenatjar Samaranch que per homenatjar el Boix noi que va homenatjar Nuñez fa una pila d’anys.
El partit, resolt amb gols de Jeffren, Henry i Ibrahimovic, va ser el nyap esperat després de la patacada a Milà. El més destacable van ser les noves manifestacions de subdesenvolupament mental a la graderia, que va tenir el detall de xiular alguns jugadors a pocs dies de jugar-nos la temporada mostrant els anys llum que ens separen d’aficions decents com les angleses o les basques.
Resolta la lliga, passem a la Champions, on Dimecres ens passarem per la pedra l’Inter de Mourinho, o no. En qualsevol cas, el RP advoca per mantenir la dignitat o, el que és el mateix, mantenir-nos al marge de la campanya que, a mode de reproducció a escala 1:1 de les abjectes pràctiques habituals dels nostres enemics, s’està portant a terme per escalfar el partit.
Com tothom sap en aquestes alçades, els nostres punts forts venen a ser els mateixos que durant el gloriós període cruyffista. És a dir, guanyarem amb aquestes armes o perdrem amb elles, com va ser el cas del partit d’anada, on les pilotes diagonals a puntes ràpids després de pèrdues al mig del camp ens van trinxar d’igual manera. No ho fem millor de cap altra manera, i apel·lar al calçotet suat i a l’Espíritu de Cornellá, a la violència i a anar a fer numerets a l’hotel dels nostres rivals -un bon equip que s’ha petat el Chelsea, i que com va demostrar té armes per posar-nos en problemes, no només no servirà per tenir més opcions sinó que només farà que l’equip surti més revolucionat del compte i, per tant, més confós. No oblidem que fins i tot el paio encarregat de l’èpica en el Dream Team, Bakero, era el que sempre la passava enrera.
Per tant, la millor manera d’augmentar les nostres opcions de capgirar l’eliminatòria i dedicar el 22 de Maig a visitar el Bennabéu -i el tribunal constitucional, evidentment- és assemblar-nos al màxim possible al que som. Com més Mourinho siguem menys opcions tindrem, i a la inversa: tenim un llibre d’estil prou sòlid durant els últims vint anys com per comportar-nos com un equip gran. La meva porra és un 7 a 2, i el meu desig és que si hi ha violència sigui contra els que xiulin un equip que ha complert i els que no l’acomiadin, sigui quin sigui el resultat, amb una ovació de cara a la segona final de la setmana.
Per últim i deixant el tema del futbol, el RP se suma a les associacions de veïns de Cornellà en les seves denúncies i les seves cassolades diàries contra la violència a l’esport, cassolades que se succeeixen diàriament a Cornellà des del derbi, en què l’ambient Down creat pels mónguers periquitos va provocar un esclat de barbàrie -amb ampolles i llaunes volant, insults, agressions, atacs a cotxes i un llarg etcètera- més propi del seu país que del nostre.
