Del llibre (Angle editorial)
UN SOMNI PER ALS MEUS FILLS (Joan Laporta)
Pàgina 59
A l’hora de buscar l’entrenador, vam tenir tres noms al cap: el Guus Hiddink, el Ronald Koeman i el Frank Rijkaard. El primer estava compromès amb la selecció de Corea; el segon tenia contracte amb l’Ajax i no podíem pagar la clàusula de rescisió. Jo estava convençut que el Frank era el nostre home. La majoria dels companys de candidatura ho van veure bé, tot i que alguns altres, sobretot el Sandro Rosell, van argumentar que no tenia experiència i que era una opció massa arriscada. Ell proposava el seleccionador brasiler Felipe Scolari, que va venir a alguna reunió per exposar-nos la seva filosofia de joc. Respecto Scolari, però la majoria confiàvem en Rijkaard.
Abans de prendre la decisió definitiva, vaig consultar el parer de Johan Cruyff, que ho va trobar molt encertat i ens va explicar que el Frank havia estat un dels jugadors amb més perfil d’entrenador que mai havia tingut a les seves ordres. El Frank té perfil d’entrenador per al Barça, va afegir. I va ser el mateix Cruyff qui el va trucar per oferir-li el càrrec. La conversa va ser breu, i tot va quedar arreglat amb la màxima cordialitat i discreció. La primera idea era que el Frank vingués amb el Marco van Basten com a segon, però Van Basten tenia altres compromisos i es va optar pel Henk ten Cate. Jo havia conegut qui seria el nostre míster l’any 2002, en el marc d’unes jornades de la Joahn Cruyff Welfare Foundation celebrades a Barcelona. Aquell dia vam dinar junts i em va sorprendre la seva intel•ligència i la seva humanitat. En aquell moment cap dels dos no sabíem que els nostres camins es retrobarien al cap d’uns mesos.
Pàgina 77
El Frank Rijkaard i els seus ajudants també van fer una tasca molt decidida per revitalitzar la moral del vestidor. Vam confiar en ell en tot moment, fins i tot quan les coses anaven mal dades, al mes de desembre, quan hi havia un directiu, el Sandro Rosell, que el volia fer fora i posar en el seu lloc a Pere Gratacós fins a final de temporada, com a home pont fins a l’arribada d’Scolari, que estava compromés amb la selecció portuguesa fins a l’Eurocopa de l’estiu següent. No formava part del nostre model i no ens ho vam plantejar per molt que ell insistís, pressionés i s’enfadés. A final de temporada va tornar amb la cantarella que el Txiki i el Frank no estaven capacitats per continuar. La història posaria cadascú al seu lloc.
