Avui 30 de juny de 2010 Joan Laporta s’acomiada definitivament de la presidencia de Més Que Un Club, i amb ell s’acomiaden també de la direcció de l’entitat el seu projecte i les seves idees, set anys, quatre lligues i dues champions després, entre d’altres. La reacció, l’obscurantisme, els comissionistes, els capos de la droga, els taquillers espavilats, els casuals, els morenos, els tribuneros, els palanganers i analfabets funcionals de la premsa esportiva, el círculo ecuestre, La Caixa i en definitiva tot el nostre Vichy, juntament amb espanyols, madridistes i totes les males persones des del violador de l’Eixample fins a Durao Barroso, respiren alleujats.
Quan parlem d’aquests set anys parlem d’un salt civilitzatori que equivaldria a 100.000 anys d’evolució humana, com els que brillantment va retratar Stanley Kubrick a 2001, una odisea a l’espai amb aquella mítica metàfora visual en què un homínid pelut en estat evolutiu lleugerament superior al del sossi llença un os al buit i aquest comença a giravoltar per a donar pas a una altra imatge en què al lloc de l’os volant en l’aire hi surt una nau espacial. Magnífica, emocionant, contundent metàfora del salt evolutiu de l’espècie humana.
Ara feu un exercici de suggestió i situeu-vos a l’any 2003, i canvieu els simis de la pel•lícula pels seus equivalents més propers, per bé que no tan sofisticats: a la llotja Joan Gaspart, més tard succeït per Reyna, amb la seva directiva dels seus 101 dàlmates, ço és, masfurrolls, pareres (“chusín, el precio lo pongo yo”), etc acompanyats de militars, membres del PP, psicòpates de l’Opus Dei i tota la xusma imaginable en un club profundament espanyolitzat; al gol nord les Waffen SS garrule mode, a la gespa Rochemback, Geovanni i altres futures estrelles de la lliga portuguesa; a la banqueta Radomir Antic; a la grada mocadors blancs i anuncis gratuïts del Grup Godó; a la caixa, teranyines; al fax, requeriments dels creditors i al capdavant de la classificació, acumulant lligues i champions, els dolents. Tot seguit veureu la vostra habitació en flames mentre us assetgen mercenaris dels GAL. Tranquils, s’ha acabat el malson, desperteu i eixugueu-vos la suor. Ja està. Sou al 2010. Més Que Un Club ha retornat als principis del cruyffisme-leninisme i els seus demolidors plans quinquenals, ha guanyat dues Champions, quatre lligues, un Mundial, una Supercopa d’Europa, tres Supercopes d’Espanya i una Copa del Generalísimo. La facturació ha passat de 170 a 420 milions i els socis de 106.000 a 170.000. Els nois del planter han passat de podrir-se a l’exili d’un Celta, un Betis o un Alavés a ser la columna vertebral d’un equip campió que juga a l’atac i és admirat per tots els homo sapiens sapiens. El club respira catalanitat desacomplexada, donant suport a correllengües, a La Bressola, a la USAP, a Acció Cultural del País Valencià, a les seleccions nacionals, etc. I per acabar-ho de reblar, el FCB ha esdevingut el club més global del món. El Barça més català ha estat alhora el més universal. I amb un president capaç de parlar davant un micròfon sense provocar vergonya aliena, sense deixar anar cap ‘pues’ ni cap ‘y punto’, sense parlar com un Sánchez-Llibre. Un cocktail letal, tant per al ressentiment del monguisme nunyista com per a l’odi de l’enemic messetari, paradoxalment acarnissat contra el president del Barça que a més, millor ha tractat els equips de Mordor. Els danys psicològics, metabòlics, fisiològics i de tota mena causats a les plantilles de les redaccions d’AS i Marca els podreu comprovar sense necessitat de coneixements de medicina amb una sola prospecció a google imatges picant les veus ‘Tomás Guasch’, ‘Tomás Roncero’, ‘Roberto Gómez’ o ‘Alfredo Relaño’. Si amb les cares no en teniu prou, sempre podreu fer un repàs a llur obra, curosament desada a les hemeroteques dels respectius mitjans.
Però com tots els processos emancipadors, com tots els progressos, com tots els avenços assolits per la nostra societat, aquest salt spectacular del FCB també s’ha hagut de fer contra els enemics interns, que ja havíem citat al començament. Així, si primer Joan Laporta es va haver d’enfrontar a amenaces de mort contra ell i la seva família, un mes després de guanyar lliga i champions va ser objecte d’un intent d’inhabilitació i va ser portat a judici, essent obligat a convocar eleccions als tres anys de mandat i veient per tant com se’l privava d’un any de presidència. Després de la segona temporada sense títols va ser sotmès a una moció de censura impulsada per ximples útils equivalents al geperut de les Termòpiles i la va salvar pels pèls, de manera que el sandronunyisme no va aconseguir evitar les dues darreres campanyes triomfants. Ja en la primera temporada va patir un motí intern encapçalat per Sandruscu qui va tenir la brillant idea de desfer-se de Rijkaard i Ronaldinho, i en veure que totes les seves genialitats eren providencialment avortades una rere l’altre per Laporta i Txiki, l’interfecte va desertar anunciant-ho ni més ni menys que davant el micròfon de la COPE, lloc triat pel personatge per llençar escombraries sobre el Club. Com que l’estat evolutiu del sossi és el que és, aquest ha estat el candidat escollit per majoria abassagadora per succeir el millor president de la història del Barça.
Però sobre el mandat de Laporta, molt més del que puguem dir nosaltres, en diuen els seus detractors, que a més diuen molt més d’ells que no pas de Laporta. Si no ho recordem malament, els motius per linxar-lo i blasmar-lo com a pitjor president de la història serien, bàsicament, que va dir “al loro”, que es va abaixar els pantalons a l’aeroport, que va fer no sabem què a la llotja d’Old Trafford, que ha maltractat les seccions i que és un fatxenda prepotent i autoritari. A la vegada, l’homínid que això al•lega afirmarà que no ha intervingut en els èxits dels darrers set anys sinó que s’han assolit malgrat ell.
Bé, remetem l’amable lector a les hemeroteques perquè hi cerqui les veus “Núñez” i “gaspart”, amb el suport audiovisual adient fent el mateix al cercador de Youtube i que a la vegada recordi, que el President Laporta ha estat el primer des del temps de Montal en presenciar partits a la llotja del Bennabeu, aguantant estoicament amb flegma britànica els noranta minuts, i que ha estat el primer president en rebre els presidents madridistes a la llotja de l’Estadi. Sense ser exhaustius, de nunyes podem recordar la seva reacció a la llotja de Mestalla a la final de Copa del 90 rient-se a la cara de Mendoza. I de Gaspart … bé, Gaspart.
Donant per finquitat el tema de les formes, sobre les seccions maltractades direm que totes han assolit la Champions de la respectiva modalitat almenys un cop, en el cas del básquet, la darrera temporada sense anar més lluny.
I per acabar, el gran misteri teològic irresolt de la turba sandronunyista: com pot un president autoritari no intervenir en els èxits de la seva entitat?
Al deure del balanç, la hipoteca que demà s’executa per la desastrosa gestió de la candidatura, no sabem si atribuïble al mateix col•lapse psicològic que el portarà a encapçalar una candidatura política que ja d’entrada fa una mala pinta digna de Reagrupament. Però aquestes són les lleis de la història dictades pel cruyffisme-lenisme, inspirades en la nostra cultura nacional tan ben representada per les falles: nosaltres mateixos drecem obres gegantines per després fer-ne un gran foc.
Però com sempre, tornarem!!! Gràcies per aquests set anys Jan. Caguenlaputa xe, cruyffisme-leninisme o mort!!!
