Paral•lelament amb els cada cop més alts nivells d’excel•lència futbolística que l’equip de Pep Guardiola ens regala jornada rere jornada amb el lideratge inqüestionable d’aquesta joia –Leo Messi– de valor incalculable i que va camí, si no ho és ja, de ser el millor jugador de la història del futbol, ens trobem –dia sí i altre també- amb el variat repertori d’episodis vergonyants i escandalosos que la caverna i els seus satèl•lits van vomitant com a mostra del seu creixent nerviosisme abocats com es veuen a repetir el fracàs històric de les temporades precedents.
Aquesta pel•lícula muntada des de principi de temporada pel traductor portuguès i alimentada convenientment per la caverna, podria descarrilar i escapa’ls-hi de les mans. L’escalada imparable d’ofensives declaracions del mal educat traductor, atiades per la caverna i afavorides per l’actitud pusil•lànime i covarda de l’actual junta directiva del Barça, podria acabar com el rosari de l’aurora o com la comèdia de Falset. El sinistre i malaltís personatge, Eduardo Inda, director del pamflet esportiu Marca, del no menys sinistre Jotapedro el del corpiño, no comptava amb l’airada reacció d’un dels entrenadors més apreciats i respectats per la professió futbolística, Manolo Preciado, que no ha dubtat en plantar cara i defensar la seva honorabilitat i la del seu equip, el Real Sporting de Gijón.
La digna actitud de Preciado els ha agafat amb els pixats al ventre i ha provocat una escalada verbal contra l’entrenador càntabre mai vista des dels temps de la catalanofòbia quan l’objectiu era l’anterior líder d’esquerra, Carod-Rovira, per les seves declaracions sobre la candidatura olímpica madrilenya. La valenta resposta de Preciado ja ha provocat la solidaritat d’uns quants entrenadors de primera i va camí d’escampar-se com una taca d’oli. El comportament més que digne de l’entrenador sportinguista ara, així com l’actitud de Guardiola anteriorment, no comentant mai les provocacions de l’entrenador merengue i els seus incondicionals aduladors, ha provocat un seguit d’insultants portades de Marca on s’hi posen –com a literals i entre cometes- frases que mai s’han dit i declaracions modificades i mutilades a la seva conveniència. Al diari digital anti-Marca ho analitzen i denuncien de manera detallada.
Setmana desgraciada la de l’Inda, que s’haurà de menjar amb patates el seu video blog amb la profecia de la victòria de Frenando Alonso al mundial de Fórmula 1. Recordem pel no aficionats a l’automobilisme que Alonso és aquell corredor de F1, símbol de la Brunete, que quan guanya el mèrit sempre és d’ell i que quan perd sempre és culpa del cotxe, o de l’equip o d’alguna conxorxa internacional. O dels russos, com aquesta vegada. Una derrota, per cert, que ens ha lliurat d’una altra borratxera de no-nacionalisme espanyol. “Cuando eres el mejor piloto y cuentas con un colchón de ocho puntos, las probabilidades de quedarte con las ganas son, o suelen ser, entre cero o ninguna” Inda dixit. Qui també s’ha quedat descansat és el profeta traductor que un cop coneguda la data del Barça-Madrid, ha declarat que ell ja sabia que es jugaria el dilluns fent referència al màxim responsable del futbol televisiu, el català Jaume Roures. Només li ha faltat afegir “no hase falta desir nada más”
No oblidem però, que en plena efervescència brunètica i cavernària, la nostra directiva segueix aplicant de manera implacable el full de ruta de la deslaportització i/o renuñització del nostre estimat Barça. Full de ruta que setmanes enrere atribuíem al director del Pelíkano, el ja condecorat per la directiva Francesc Perearnau, però un cop vistos els darrers esdeveniments podríem atribuir-lo ja, a les vaques més sagrades de Can Godó. No sabem si al també condecorat per la directiva amb la clau del Barça, el monàrquic i unionista Màrius Carol, o a l’encara no condecorat Enric Bañeres, il•lustre hiper nuñista que dies enrere indicava al president Rosell de quina manera havia de reincorporar-se a la llotja de Can Ràbia. O potser al successor del jubilat Bañeres, un tal Escorcia que ahir mateix tenia la barra de recomanar-li al president Rosell –con doh cohone!- la substitució de l’actual director de comunicació del Barça, Pere Jansà, per un empleat del Barça de nom Toni Ruiz. A Rival Petit no coneixem ni a l’un, ni a l’altre, però fer un recomanació –gairebé una exigència- d’aquest tipus des de les pàgines d’esports de La Vanguardia, sembla com si d’un toc d’atenció es tractés. Ras i curt: qui mana, mana.
La galopant deslaportització empresa pel rosellisme no ha tingut vergonya d’utilitzar sibil•linament al bon noi del gusiluz per aproximar-se de manera rastrera a l’equip del mini Bernabeu de Cornella, conegut també com Español / Apañó, l’objectiu del qual no és altre que facilitar sis punts anuals al Maligne i fer tot el possible per impedir -amb violència si cal- les victòries del Barça. Els que sí hem passat vergonya són els bons barcelonistes que hem escoltat, per segon partit de lliga consecutiu i saltant-se la promesa de no parlar fins per Nadal, les inqualificables declaracions del president Rosell opinant (?) sobre Mourinho i la seva visió (?) sobre la rebuda que el Camp Nou dispensarà al traductor portuguès. I per vergonya, la que hauran passat els convidats a la llotja del Barça-Vilareal veient com s’obsequiava a la reina Rània de Jordània amb unes salsitxes de frankfurt i unes croquetes de pollastre. Cal aplicar estrictes mesures d’austeritat, faltaria més. El pernil de pota negra queda reservat pels estadistes de talla mundial, com ara el president d’Extremadura, o per als bons amics i col•legues de negocis, com ara el Tito Floren. O com els amics de Qatar, que segons notícies d’última hora haurien convidat al President Rosell i al vispresident Faus a visitar aquella exemplar democràcia de l’Orient Mitjà, on podran comprovar de primera mà com funciona el negoci de l’acadèmia ASPIRE football dreams i de passada veure un partit -com no- de la selecció brasilera. Selecció que fa poc va fer un mini stage al mini estadi i encara no sabem si vam cobrar o ens va costar calés aquella visita.
By the way, un país on les enquestes diuen que un partit sense projecte de futur i amb el lema “ara no toca” per bandera (com si els catalans tinguéssim el do de la vida eterna) està a les portes de la majoria absoluta, només demostra que som un país de perdedors, acovardit i cagat de por, i que no tenim altra cosa que la que ens mereixem. Massa poc!! com dirien al meu poble.
