És possible, i només possible, que el fet de que l’única notícia sobre la victòria del Barça a Pamplona per zero gols a tres que ha rebut el redactor que signa la crònica del partit sigui un breu “0-3” imprès a la pantalla de la TV -al teletext d’Eurosport, doncs el Nodo té la imatge congelada des del dia del derbi i el teletext en KO tècnic, els pobres- d’un hotel de Toulouse, a Paris, menystingui la preceptiva objectivitat que setmana rera setmana caracteritza les cròniques del Rival Petit.
Tanmateix, són partits vibrants com aquest els que ens porten a recuperar l’eterna pregunta: quan els catalans siguem independents -d’una vegada-, quina lliga jugaria el Barça? Per dir-ho més clarament: tenient en compte que la diferència entre el Barça i els equips de la lliga espanyola és tan abissal com la que el separa dels equips catalans -pareu atenció que l’escòria perica ocupa la quarta posició, fet que ha aprofitat l’amic ètic del nostre presi i canoner de la vida nocturna del Maresme per perpetuar-se cinc anys més al càrrec en comptes de marxar com havia promès-, preguntem-nos a la manera del Conde de Godó i els seus genuflexes serfs: quan els catalans siguem independents, quin sistema aeroportuari de regional s’enfonsarà donant una mica d’emoció a la lliga i permetent que a la Pobla de Mafumet s’especuli amb que un possible retard de l’helicòpter o el falcó milenari culé pot donar més opcions a l’equip local per posar l’autobús a la porteria i obtenir l’anhelat empat?
Mentre ens fem aquesta pregunta, ha arribat el moment de l’autocrítica. La primera autocrítica de la setmana va pel president Laporta, que la passada setmana va respondre al comissari polític sociata Manolito Fuentes que la única autocrítica que pensava fer és reconèixer, com diu tothom que no té deficiències mentals greus, que ha fet del Barça el millor equip del món fins al punt que la seva nefasta herència inclou el fet que els tres candidats a la pilota d’or són del Barça que va construïr. Com deiem, va estar d’allò més lleig que Laporta no li fes l’autocrítica al sempre colèric Fuentes d’haver perdut el lideratge de la ràdio pública catalana en favor d’un execrable engendre godòtic com RAC1,
La segona autocrítica de la setmana va pel camarada Ròdia, i és doblement autocrítica doncs la seva pertenença a la redacció del RP fa que sigui més fàcil auto-criticar-lo a sobre. Especialment, si tenim en compte que la Merkel no trigarà a expulsar l’escòria infra-pirineica de l’euro, fet que motivarà que cròniques com aquesta escrites en la zona IN es vegin amb un gtamany de lletra 800 vegades superior a la possible resposta que em pugui donar després que la Soli li rebentés l’anus al grupo Godó el 28-N amb un missil en forma de barra lliure llençat des de la planta 15 de l’hotel diagonal-zero de la capital de Xarneguistan.
La tercera i última autocrítica va pel conjunt del RP, al qual les eleccions nacionals han fet perdre el punt de mira en les darreres setmanes com és reglamentari. Un cop s’ha venut tot i el peix i acreditat que un cop més serem a l’oposició pel que fa al país, comença a ser l’hora de començar a parlar amb totes les lletres i fent saltar dents del que se’ns ha colat a la llotja del que fins fa cinc mesos era la màquina de matar més estudiada de l’hemisferi nord de la Via Làctia. La cosa, sí….
Que comenci la festa!
p.s. El títol va perquè sense haver llegit ni escoltat una sola paraula sobre el tema, totes les decisions sobre el viatge a Iruña del Barça tindrien un perfum clarament cruyffista si no fos que sabem que les ha fet el deixeble escollit pel Mestre el que les va prendre.
