Ni la salvatge vaga protagonitzada pels controladors aeris, ni la posterior militarització decretada pels Rugalcaba i companyia, han pogut eclipsar l’esperpèntic espectacle propiciat i protagonitzat –una vegada més- per la inoperància de la directiva sandronunyista a l’hora de gestionar el desplaçament de l’expedició blaugrana per disputar el partit de lliga contra l’Osasuna. La militarització ha provocat l’aplaudiment fàcil d’una gran majoria de la població davant d’un col•lectiu amb mala premsa i poques simpaties, però quan es tracta de recórrer als militars…alto les seques! no fos cas que perdéssim bous i esquelles. No he vist entrar el tancs per la Diagonal, però sí que he fet la mili i he patit el 23F i les seves conseqüències. Els militars…ni per fer tallafocs als incendis, ni per treure runa als terratrèmols. No hi ha millor exèrcit que el de Costa Rica. Que ja sabem el que passa: comences cedint l’espai aeri i t’acaben militaritzant la Moncloa, la Zarzuela i la Generalitat. I el que seria molt pitjor: la militarització del Barça, com ja va passar de manera equivalent als primers anys de la dècada dels quaranta. I parlant de militars, no estaria de més recordar –just aquesta setmana que se celebra el nosequin aniversari de la Constitución Española– que és una consti redactada sota l’atenta mirada d’un exèrcit fill de la dictadura franquista on se li reserven atribucions mai vistes en una constitució democràtica. I que només li queden els votants de més de 50 anys que no es van abstenir i que encara no s’hagin mort.
L’Osasuna s’havia encarregat de netejar els 15 centímetres de neu que cobrien la gespa del Sadar. L’Osasuna, un equip amic, però amb un president –Patxi Izco– soci del Maligne i que es declara “español y madridista”, i un entrenador –Camacho– que no sabem com es declara però del que no en tenim cap dubte és de quin peu calça. Es comenta que una bona part dels 15 centímetres de neu era caspa acumulada d’ambdós personatges. Amb aquests antecedents doncs, i amb la vaga salvatge en marxa, el nostru president prenia el mandu de les operacions donades les bones relacions que manté -diuen- amb el director general d’AENA. En Sandrusku potser es pensava que parlar amb AENA era com tractar amb el diariogol o el pelíkano, beneficiaris directes de la Due Dilligence, i obedients submisos a les pitjors i més indignes consignes de la directiva. I és que s’ha de ser una mica –o bastant- babau per confiar en aquests aristòcrates de la funció pública, aquesta casta dominant que controla –juntament amb altres funcionaris d’elit com ara l’Agència Tributària, el Banc d’Espanya, el Tribunal Suprem, etc.etc.-, tot el poder de l’estat i disposats al que calgui per seguir mantenint els seus privilegis de casta. Amb aquesta mena de personal i amb funcionaris de segona fila de la FEF, confiava el gran Sandro Rosell. Com era d’esperar, la camisa li van aixecar.
L’innocent comportament de la nostra directiva era aprofitat per la caverna per mobilitzar tots els seus recursos –que no són pocs- per recargolar més encara el seu delirant assetjament – tocats com venien dels esdeveniments de la darrera setmana- i, de barroera i descarada manera carregar, al crit de Guardiolato, contra qui no se sotmet ni se sotmetrà mai als seus designis, el gran líder d’aquest club, Pep Guardiola, que s’ha vist obligat a encarnar-se -de facto- en la figura de President per incompareixença d’una directiva més desapareguda que l’ànima catalanista del PSC. El Sandrusku a Cerdanyaberg, el super nét Cardoner a Pamplona abaixant-se els pantalons i la resta de directius ni saben, ni contestan. L’extraordinària roda de premsa post partit d’en Pep Guardiola ha generat la reacció de totes les famílies blaugranes sense distinció i ha provocat –via web- la carta oberta als socis en la que el covard i poruc president Rosell assumeix tota la responsabilitat dels despropòsits del cap de setmana. En resum, la gestió del desplaçament a Pamplona, la mobilització de la Brunete i la roda de premsa d’en Pep, han estat el leiv motiv de quantitat d’interessants articles i de cròniques brillants. Menció especial a l’extraordinari article De Guardiola a Segurola, de Rubén Uria, de lectura obligada. Una altra interessant crònica a Diarioyoya i un recull dels millors articles a Racoblaugrana.
A la caverna se li amuntega la feina. La darrera setmana ha estat horrible. Molt tocats pel clàssic, impotents davant la injusta sanció d’un partit del que mai lesiona ningú, l’or de Moscou emportant-se el mundial 2018 cap a Rússia, l’or negre dels xeics àrabs emportant-se el del 2022 cap a Qatar, encara amb la ressaca de l’amistós a Portugal on han renegat públicament de la roja i just quan comencen a descarregar tota l’artilleria contra l’entrenador blaugrana, zas! es troben amb la designació dels tres petits de la Masia com a candidats a la pilota d’or. Indigestió total a la Brunete: El Balón de Oro reconoce el fútbol y los valores de la selección.
La campanya contra Guardiola encapçalada pel Marca i recolzada per l’As està arribant a cotes mai vistes a la premsa esportiva espanyola. Els videoblocs de l’Inda acusant obertament al Barça de “equipo del regimen” i a Guardiola de “fascista”, i els editorials del Relaño repetint –a la manera goebbeliana,- en dos articles diferents el paràgraf següent: “Pero el Barça es especial, ya se sabe. Sólo él se retiró de la Copa (¿recuerdan? contra el Atlético) sin sanción. Sólo él jugó una vez a las doce de la noche (¿recuerdan? contra el Sevilla). Sólo él retiró a dos jugadores de la Selección para jugar la Supercopa (¿recuerdan? Xavi y Puyol, contra Islandia). Sólo él pudo acudir a la justicia ordinaria sin reproche, tras lo del cochinillo. (La Federación cambió la norma, luego el Barça se retiró de esa vía y la Federación le aplicó el beneficio de retroactividad administrativa y no cumplió el cierre). Todo eso es villarato, no sólo (que también) lo de Iturralde y demás” són una petita mostra de la perillosa deriva instal•lada en el sí d’aquestes redaccions i de la Brunete en general.
És trist i penós que la caverna segueixi aquesta escalada d’assetjament en contra de la figura d’en Pep Guardiola, però es més trist encara que el nostre president, malgrat la carta oberta als socis i aficionats, participi del linxament i segueixi dispensant un tracte de favor als impresentables del diari Marca.
Fins quan?
