Pocs dies després que 35000 sossipropietaris en estat d’alienació mental transitòria ens encolomessin l’entronització del perillós sandronunyisme, i poques hores després de la seva presa de possessió, el flamant president del Barça, Sandro Rosell, feia el seu primer viatge oficial a la muntanya de Montserrat a visitar la Moreneta. Primera visita oficial a la verge negra que molts catalans invoquen perquè el Barça guanyi títols, i primeres paraules de Rosell: “si el Barça és més que un club, Montserrat és més que una Muntanya”. La trobada va ser molt emotiva i va servir per mostrar-nos unes pinzellades de la brillant oratòria del nostru president que ja apuntava maneres: "tant l'un com l'altre som un sentiment , el nostre equip i la Mare de Deú. També som dos pilars indiscutibles de Catalunya. Nosaltres estimem molt el Barça, i molt Montserrat”. Rosell era obsequiat amb una medalla de la Verge i la presència del directiu Cardoner ens va recordar, per moments, la figura del seu avi, el vicepresident trànsfuga Nicolau Casaus, que amb les seves improvisades i èpiques ofrenes de trofeus a la Verge de la Mercè tanta vergonya provocaven a la majoria d’aficionats blaugrana, fossin o no creients. Sort que era època d’escassa collita de títols.

Aquest cap de setmana, gairebé sis mesos després de renovar la fe catòlica amb la visita a Montserrat i a punt de complir-se el termini auto-imposat pel president de no fer declaracions públiques, en Rosell i tota la directiva en bloc es lliuraven en cos i ànima a la noble causa del fonamentalisme islàmic radical amb l’anunci (en roda de premsa posterior a la filtració que no venia – sorprenentment- dels pelikanos de Can Godó), de l’acord amb Qatar Foundation, una mena de no-ONG de la família real qatarí i la joguina de la segona o tercera dona del rei poligàmic de Qatar, per incrustar publicitat a la part frontal de la samarreta per primera vegada en 111 anys d’història blaugrana. Trenta milions d’euros anuals fan possible el miracle de renegar de la fe verdadera i llençar-se als braços d’aquesta exemplar monarquia absolutista, tolerant i flexible de l’Orient Mitjà, propera a la Meca, on la nostra directiva, segons paraules del vicepresident econòmic del Barça i del RCTB, Javier Fraus, s’hi sent molt i molt còmode. A Rival Petit gens ens ha estranyat aquesta sorprenent comoditat dels nostres directius si considerem la capacitat demostrada durant dècades, tant per ells com per les seves respectives famílies, d’adaptar-se a altres dictadures més properes de les quals molts culés n’hem patit les conseqüències.

Si un parell d’obsessions han caracteritzat les iniciatives adoptades fins ara per l’actual directiva blaugrana crec que estarem d’acord en assenyalar les següents: 1) l’intent d’esborrar qualsevol rastre de l’extraordinària herència Laporta 2) la pressa de decisions comptables i economicofinanceres encaminades, única i exclusivament, a la redempció dels avals. Pel que fa a la segona obsessió tots recordem com s’han intercanviat ingressos i despeses entre exercicis comptables o com s’han tancat operacions amb efectes anys posteriors i tot amb la finalitat última de tancar l’exercici 2010-2011 amb beneficis suficients com per poder estalviar-se el cost dels avals. Així són els pijoculés de més amunt de la Diagonal: com més diners tenen, més garrepes són. Pel que fa a la primera obsessió - paradoxes de la vida- resulta que ara sí s’acullen a l’herència Laporta considerant vàlida la consulta a l’assemblea de compromissaris de l’any 2003 on s’autoritzava al president anterior la contractació de publicitat durant el seu mandat. Interpretació sui generis per incomplir la promesa electoral de portar a l’assemblea les coses importants. Ni programa electoral, ni transparència. Una altra dosis de covardia i de manca de lideratge.

S’està parlant de 30 milions com si d’una excepcional fortuna es tractés i més després de predicar insistentment durant sis mesos que no podem pagar ni les nòmines. Tanta mentida repetida ad nauseam ha fet forat entre l’afició i l’ala més botiguera del sossipropietari creu cegament que estem al límit de la bancarrota. Altres aficionats culés de bona fe també creuen que el deute del Barça és insostenible. Només cal donar-li una lleugera mirada als balanços per adonar-se que es tracta d’una falsedat a l’alçada del suposat independentisme de Convergència. Trenta milions, que un cop descomptat el valor –que és molt- de l’amistós anual acceptat pel Barça i descomptats altres compromisos i servituds pactades amb Qatar Sports Investments, que és qui realment signa el contracte amb el Barça, queden poc més de 20 milions nets. Vint o vint-i-cinc milions (tant se val) que no són res més que un 5% aproximadament del pressupost del club. Dit d’una altra manera: redueixes un 2,5% les despeses i augmentes un 2,5% els ingressos i tema resolt.

La relació comercial de l’empresa del president Rosell, BSM, amb l’acadèmia Aspire Football Dreams, ha propiciat la bona entesa i l’intercanvi d’influències entre el president blaugrana i les autoritats qatarís facilitant l’acord aconseguit, però aquesta mateixa relació deixa al president del Barça sota la sospita d’haver-se confabulat amb altres dirigents per aconseguir –de manera poc ètica- l’adjudicació del mundial 2022 per a Qatar. El fet que l’empresa BSM estigui venuda però no venuda, com ha declarat en Rosell, és el de menys, doncs es tracta d’una empresa sense gairebé capital, sense gairebé personal i amb facturació regular i constant perquè només disposa d’un únic client que no és altra que el govern de Qatar. L’únic actiu de BSM és el coco del Rosell i la seva capacitat d’intermediar entre la xarxa d’amistats influents per tal de generar les màximes comissions amb el mínim d’esforç. Una extraordinària i exemplar contribució a l’economia productiva. Un coco, el del Rosell, que pot seguir utilitzant a través d’Ailanto, l’altra empresa que té radicada al Brasil, també sense personal i sense capital, però amb la mateixa capacitat de produir beneficis fàcils gràcies a la relació amb altres personatges sinistres del futbol mundial, com ara el president de la confederació brasilera de futbol, el senyor Ricardo Teixeira, gran amic del Sandro i titular dels drets de diverses seleccions a través d’empreses radicades a les Illes Cayman. No m’estranyaria, i fins i tot m’hi jugaria un pèsol, que el nostre president participi, encara que sigui minoritàriament, d’alguna d’aquestes empreses. Temps al temps.

Esperem no prendre mal en aquesta aventura qatarí. De moment però, ja hem vist com significats gurus de la premsa barcelonina que tan s’havien significat en la defensa dels drets humans i en la denuncia sistemàtica dels règims dictatorials, han sofert una miraculosa transformació i s’han convertit de cop i volta en abanderats defensors de l’islamisme tolerant i flexible, dels entrepans de kebab, les croquetes de falàfel, el té de menta i els dàtils sense pinyol.

Al lloru! que la jihad rosellista ja és aquí.

I no tansgiversen com diria el Sandrusku: que Uzbekistan és Uzbekistan i Qatar és Qatar.